Introducció: Història i novel·la
  
L'historiador comença sempre la seva tasca a partir de la formulació de preguntes sobre el passat. Ordinàriament perquè hi ha alguna cosa del seu present que el preocupa. Des de les més particulars com, posem per cas, ¿ ha canviat la condició femenina de manera substancial el segle XX?, fins a les de caràcter més general com, per exemple, ¿per què Catalunya presenta trets diferents respecte del seu entorn social?, ¿quan podem dir que existeixen o es comencen a formar?, ¿per quins motius, per quines causes?.

L'historiador, per respondre les seves preguntes no té més remei que acudir a les fonts (textos, restes arqueològiques, imatges i documents de tot tipus). Aquestes fonts existents en el present , són testimonis d'un passat. Sempre incomplets. L'historiador interroga les fonts, en fa la crítica per extreure'n el que pretén saber, sovint amagat, i, finalment, intenta comunicar el que ha descobert. Quan arriba a aquest punt, com deia el malaguanyat medievalista francès Georges Duby, l'historiador no té altra solució que imaginar. No sobre el buit ni «inventant» res que no pugui argumentar. Però la fragmentació de les informacions l'obliga a imaginar les situacions i ho ha de fer, a més, submergint-se en la mentalitat i maneres de sentir de l'època. està obligat a practicar el que els psicòlegs anomenen empatia. L'empatia consisteix en ficar-se a dins dels personatges per intentar comprendre les seves reaccions. Evidentment no s'han de justificar sempre, ni tant sols, potser, jutjar-les. Com diria Pierre Villar, ens hem de submergir en les mentalitats i sentiments «pour essayer de comprendre» ("per intentar comprendre").
 
El novel·lista, a l'hora de crear una novel·la , fa un camí invers al de l'historiador. Sovint el novel·lista comença per un desig incert , per un neguit, per un personatge real que li produeix un impacte particular, per una frase que li ressona... I en comptes de formular una pregunta feta a les fonts de passat inventa, crea situacions i personatges, i d'aquesta manera desfoga i expressa el seu neguit creatiu, la seva preocupació, la seva reflexió sobre el present.  Primer que res, doncs, en el novel·lista la ficció és creada. L'acció d'una novel·la, però, s'ha de situar en un temps i un espai. Quan el novel·lista creu que li convé situar el seu relat en el passat no té més remei que instal·lar els seus personatges i els seus escenaris en un marc de versemblança. Li cal aleshores documentar-se.
 
Com afirma Jaume Cabré a El sentit de la ficció, la novella situada en el passat, la novel·la històrica en sentit ampli, precisa una documentació extensa i profunda que no cal reflectir fil per randa en el transcurs del relat. El bon novel·lista fa que la documentació recollida sobre el període i l'espai on transcorre la seva narració no es noti. La documentació apareix en anècdota, vestit, atmosfera, costum... Com confessa Jaume Cabré en l'obra abans esmentada, a la seva novel·la Senyoria fa aparèixer que la Rambla barcelonina el 1799 no estava enllambordada no pas de manera explícita sinó fent que un personatge, quan surt de l'Hostal de les Quatre Nacions, fiqui el peu en un toll d'aigua enfangada i renegui.
 
El novel·lista, doncs, amara el seu relat inventat en la història documentada. Això fa que, fonamentalment, més que no pas una reflexió sobre les fonts, el novel·lista practiqui aquesta capacitat humana que em anomenat empatia a partir de les fonts. El novel·lista es fica a dins dels seus personatges, els coneix, els fa actuar d'acord amb els seus criteris, els seus pensaments, les seves circumstàncies. Però, és clar!, les circumstàncies, els pensaments i els criteris són els d'un moment de la Història (en majúscules). Si el novel·lista es documenta bé i sap capbussar els seus personatges en la Història de manera empàtica, el resultat és un excel·lent recurs per conèixer també la Història. Ens referim, òbviament, a la història relatada per l'historiador. I de vegades la història s'aprèn d'una manera més viva que no pas a partir de la prosa, sovint obligadament més feixuga, de l'historiador
  
Pàg. 7,8 i 9