Joan Manel serrat i la nova
cançó
Setze jutges
Grup de cantants catalans fundat el 1961 per Miquel Porter
i Moix, Remei Margarit i Josep M.Espinàs. Es tractava d’impulsar
el moviment de la Nova Cançó i de reivindicar la
normalització del català en el món de la
música moderna. El nucli inicial s’anà ampliant
amb nous cantants com Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra,
Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, M.del Carme Girau,
Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, M. Amèlia
Pedrerol, Joan Manuel Serrat, M. del Mar Bonet, Rafael Subirachs
i, finalment, Lluís Llach, que completà els setze.
El nom del grup és l´encapçalament d’un
joc de paraules molt popular difícil de pronunciar en català:"
Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat".
Aquesta espècie de distinció fonètica difícil
de pronunciar pels mateixos catalanoparlants i quasi impossible
per als no-catalano-parlants, responia a una provocació
contra la cultura oficial del franquisme (...)
Si voleu consultar el document complet, només
cal que cliqueu
aquí
La Nova Cançó
(...)La dictadura sorgida de la victòria de Franco
en la Guerra Civil va representar per a Catalunya la pèrdua
de la llibertat, la desaparició de les institucions nacionals
d'autogovern i una persecució desfermada contra la llengua
i la cultura catalanes, condemnades pel nou règim a desaparèixer
de la vida pública.
Homes i dones d'àmbits i professions diferents,
des de diversos punts dels Països Catalans, van contribuir
a crear un ampli moviment popular de redreçament i normalització
de l'ús de la llengua a través de la cançó,
malgrat les circumstàncies polítiques adverses.
Es tracta d’un moviment “socio-musical”,
ja que no és pas un fet que estigués ajudat pels
polítics. El català fou salvat per aquestes persones
que tant se l’estimaven i que no tenien intenció
de perdre’l.
Entre 1939 i 1975, Catalunya va viure sota la
dictadura franquista. Van ser uns anys difícils. La dictadura
va imposar un tipus d'estat autoritari, que va anul·lar
les institucions d'autogovern catalanes, va reprimir la llengua
i la cultura catalanes i qualsevol manifestació d'identitat
nacional catalana. Per a Catalunya, a nivell polític, el
franquisme representa la més absoluta negació de
la més mínima aspiració d'autogovern
El franquisme havia provocat la més gran decadència
del català i els catalans, que l’havien estat parlant
(...)
(...)La Nova Cançó va néixer
en un vagó dels trens de Sarrià (avui Ferrocarrils
de la Generalitat) al final dels anys 50. Els passatgers eren
Lluís Serrahima i Miquel Porter-Moix. Van parlar del distanciament
de la cultura catalana (si bé hi havia un docte Institut
d'Estudis Catalans, la cultura popular era sempre rebuda en castellà,
excepció feta de Joan Capri, Els Pastorets i alguns versos
de Sagarra o Verdaguer), i van decidir trobar-se cada dijous a
les 10 de la nit i no anar a dormir fins que haguessin compost
una cançó. Com deia Maria Aurèlia Capmany,
la resistència cultural antifranquista es va fer, sobretot,
amb hores robades a la son (...).
Si voleu consultar el document complet, només
cal que cliqueu aquí
La temàtica de la Nova Cançó:
els temes que predominen en aquests fenòmens són:
-La censura
-L’amor
-El franquisme
-Les
conseqüències del franquisme
-La societat
de l’època
-La mort
|