Document 1: La transició

Nicolau de Cusa, (1401 - 1464) , va ser un dels homes més importants en un període de transició. La seva particular visió del cosmos el fan un dels primers astrònoms en donar una visió moderna de l’Univers: està en contra d’un cosmos perfecte, esfèric i finit. En el text la “docta ignorancia”, considera que la Terra és un planeta més, que es mou com els altres. Amb l’afirmació que la Terra és una noble estrella, va trencar amb la idea de la física Aristotèlica que distingeix entre el mon terrestre i el celest. També va trencar amb els tòpics que consideren la Terra com el centre de l’Univers, ja que pensava que aquest no estava delimitat per cap esfera exterior perfecta, impenetrable, de radi finit i de centre fix. Va afirmar que “l’Univers no és infinit però no el podem considerar com a finit, ja que no n’hi ha límits dintre dels quals es troba”.

Document 2: El Commentariolus

“Observo que els nostres predecessors van recórrer a un elevat nombre d’esferes celestes, per poder explicar el moviment dels planetes seguint el principi d’uniformitat. En realitat sembla absurd que un cos celeste no es mogués de manera uniforme al voltant d’un cercle perfecte. Però no es van adonar que mitjançant diferents composicions i combinacions de moviments uniformes es pot aconseguir que un cos semblaria moure’s cap a qualsevol lloc de l’espai. [...]

Les teories planetàries de Ptolomeu i quasi tots els demés astrònoms, tot i que desaven un perfecte acord amb les dades numèriques semblen tenir una dificultat no menor. Aquestes teories només resultaven satisfactòries al preu d’haver de tenir que imaginar al mateix temps certs equants, a raó dels quals el planeta sembla moure’s amb una velocitat sempre uniforme, però no amb respecte al seu deferent ni tampoc amb el propi centre. Per aquest motiu, una teoria amb aquestes característiques no és d’acord amb la raó.” (Copernic)

L’any 1513 es va requerir a Copèrnic la seva opinió sobre la possible modificació del calendari. En aquella època, les inexactituds del calendari julinià (creat el 43 aC per Júlio Cèsar) van requerir una modificació. Aquest calendari consistia, en establir un any bixest (amb duració de 366 dies), i després 3 anys comuns. Així que la duració d’un any seria de 365,25 dies. Però el fet que hi hagi una diferència entre l’any tròpic i l’any julinià de 0,0078 dies, fa que cada 128,2051 anys hagi un endarreriment de 1 dia. Així, a l’època de Copèrnic l’endarreriment ja era de 12 dies.
Copèrnic ja havia tingut el problema de la duració de l’any que ell atribuïa a la diferència entre l’any sideral i l’any tròpic (que no és així degut a la precisió dels equinoccis).
Tot i que Copèrnic va realitzar entre 60 i 70 observacions, no li van semblar suficients per proposar la reforma del calendari però si per utilitzar-les al seu treball definitiu: al de revolutionibus, quan tracta dels equinoccis i del moviment aparent del Sol.

Document 4: Determinació de l'òrbita de la Terra

Kepler va utilitzar un mètode enginyat per ell mateix. Si Mart té un període de 687 dies, la seva posició respecte el Sol serà la mateixa cada cop que s’observi en un interval de temps com aquest, i la línia Sol-Mart tindrà la mateixa inclinació i posició. Les taules realitzades per Thyco permetien saber la posició del Sol sobre la eclíptica cada dia i les posicions angulars de la Terra.
L’observació directa (amb Mart sempre en el mateix punt) ens donava un triangle amb vèrtex en el Sol-Mart-Terra, sent el costat Sol-Mart constant. D’aquesta manera podia determinar el costat entre el Sol i la Terra , i anar construint la òrbita de la Terra i la seva excentricitat. Un procés similar a aquest mètode (però invers) va portar a Kepler a conèixer la òrbita de Mart.

Document 5: Precaucions de Galileu amb Saturn

En realitzar el descobriment de “les tres estrelles de Saturn”, abans de fer-ho públic va enviar les dades a un amic seu de Florència, a qui li va fer jurar que guardaria el secret; tenia por que algú altre amb telescopi pogués contemplar el mateix fenomen i per això, era important que algun dels seus col·laboradors disposés d’un document acreditatiu de la prioritat de Galileu en el descobriment. Va enviar un desconcertant missatge xifrat (com a mesura de precaució) a diversos amics seus d’Itàlia i d’Alemanya. Però aquests, per més voltes que li van donar, no van interpretar l’estrany

Document 6: El pas de la força instantània a una força constant

Per passar de la fòrmula de la força instantània a la fòrmula que inclou el temps, Newton va utilitzar els límits: Va fer un seguit d’impactes es succeixin els uns als altres, cada cop amb un interval de temps més petit, i en el límit, tendiesen a zero. Aquesta manera de raonar, també la va utilitzar més tard per demostrar la llei de les àrees de Kepleri en l’establiment de la força d’atracció centrípeta.