En començar el treball vaig plantejar la hipòtesi de que la Rehabilitació Eqüestre millorava la qualitat de vida de les persones que la utilitzaven com a teràpia. Calia cercar tota la informació possible sobre el tema que em possibilités afirmar o rebutjar la hipòtesi. Crec que he arribat a tots a els àmbits al meu abast, tant teòrics com pràctics, i el recull presentat és complet i representatiu. Tot plegat m’ha fet arribar a les següents conclusions:

La Rehabilitació Eqüestre es pot considerar una teràpia amb una base científica que la justifica, fet que es confirma des del moment que estudis fets a França, Itàlia i altres llocs d’Europa i Amèrica, amb tesis i aplicació de tècniques contrastades, acaben conformant estudis superiors específics. A Catalunya, per la influència de l’escola italiana, es consoliden com a estudis de postgrau específic a l’Escola Universitària de Fisioteràpia Gimbernat, de Sant Cugat del Vallés. Fa 5 cursos que s’imparteixen, i treballen en col·laboració amb moltes entitats relacionades amb el tema, destacant d’entre totes l’equip de Neurologia i Neurorehabilitació de l’Hospital de Sant Joan de Déu, de Barcelona. No he aconseguit documentació escrita dels resultats, ja que no s’han presentat resultats públics encara, però el fet de que la rehabilitació sigui prescrita per un equip ben prestigiós i que es vagi consolidant i ampliant a d’altres centres sanitaris dóna garanties de l’efectivitat dels resultats. La Cap d’Estudis del Postgrau de Gimbernat, Teresa Xipell, ho afirma en l’entrevista, lamenta no poder facilitar el material que utilitzen en congressos sobre el tema, i ens adreça a les publicacions italianes de la seva biblioteca, on sí es reflecteix.

Aquest ha estat l’entrebanc més important: no trobar documentació d’aquí sobre els resultats objectius. He enviat correus demanant-la a diferents centres i, a hores de tancar la impressió del treball, no m’ha arribat cap documentació sobre el tema. Tant de bo els pugui aportar en el moment de l’exposició.

De tota manera, quan la fisioteràpia es fa necessària per a rehabilitar aspectes neuromotors, sempre ens trobarem en la necessitat de realitzar una sèrie d’exercicis específics que fàcilment acaben sent rutinaris i avorrits, convertint les sessions de teràpia en càstigs necessaris, especialment pels més petits o per aquells que tenen patologies psíquiques associades. També pels propis terapeutes. D’aquí que les teràpies amb mètodes alternatius, com l’aigua o el cavall, serveixin de revulsiu motivador pels afectats.

En el cas que ens afecta, la relació que s’estableix amb l’animal facilita la rehabilitació, la transforma en una activitat lúdica i emocionalment motivadora, alhora que facilita la realització de molts exercicis, ja que és el propi moviment del cavall qui realitza els exercicis rehabilitadors en el pacient, sense que sigui un treball feixuc i pesat per a ningú. També les famílies dels usuaris se’n beneficien de les característiques d’aquesta teràpia, davant la càrrega que solen suposar les rutines hospitalàries.

En el camp dels trastorns de conducta i inadaptació social sí hem trobat resultats objectius. L’índex d’èxits del centre “Sac Xiroi” és objectivament més alt que els d’altres centres tancats de menors amb els mateixos problemes, si mirem l’estadística dels resultats. Possibilitar que nois de perfil “d’alt risc” visquin en un centre amb les portes obertes, en contacte amb la natura, i on el vincle amb els cavalls i la responsabilitat de la seva cura els lliga al grup i al treball o a l’estudi, donant models de convivència estables, de ben segur que, seguint la hipòtesi, millora la qualitat i les expectatives de futur dels usuaris.

Com a balanç negatiu, les dificultats d’accés pels pacients, ja sigui per les dificultats de trobar centres que s’hi dediquin, com pel cost de les sessions. És una teràpia cara, que s’ha de servir de subvencions per tal d’arribar a tots el possibles usuaris. El fet que la prescripció mèdica sigui coberta per ajudes oficials, confirma la seva efectivitat i en garanteix la seva continuïtat i generalització.

No obstant, també he pogut arribar a la conclusió de que realment poca gent fa alguna cosa per avançar en aquest projecte. Potser al ser poc coneguda, poc contrastada i tan innovadora; la gent que no n’ha sentit a parlar es mostra distant a l’hora de poder comprovar la seva efectivitat.

Però, entre totes les dificultats hi ha gent amb molta empenta i energia que està fent que la rehabilitació eqüestre estigui cada cop més a l’abast de tothom. Gent que per a res a canvi (ja que la majoria són voluntaris) estan aconseguint que la vida de molta gent (tant pels pacients com per les famílies) millori dia a dia. El que és segur és que encara queda molt per fer.

La rehabilitació eqüestre és un tema encara desconegut per la nostra societat. Per això encara té més mèrit aquesta teràpia. Mica en mica, es va aconseguint que la gent en senti a parlar i que les persones que ho necessiten puguin trobar informació (per alguns mitjans de comunicació, pel boca-orella, o potser, fins i tot, pels treballs de recerca). Esperem que dintre d’un temps la rehabilitació eqüestre estigui totalment reconeguda com a tal i pugui estar a l’abast de tothom.