21/02/04

PLANETÀRIUM

Alfons Quintà

LA GUERRA COLONIAL DEL MOCADOR (i 9)

Lleis repressives contra la diversitat

A França ja hi ha la llei de repressió dels signes dits religiosos a l'escola. Afecta signes que poden ser només culturals i portats per no creients, com una joia en forma de creu. S'ignora quan se n'aprovaran els decrets d'aplicació, sense els quals aquella llei és un paper mullat més.
Aquestes disposicions reglamentàries poden ser un monument a la barbàrie. Hauran de detallar amb precisió la mida a partir de la qual una creu passa a ser objecte de sanció en l'àmbit escolar, així com quin tipus de tela, i a partir de quina mida, esdevé il·legal en ser posada en el cap d'una noia. La pena serà l'expulsió definitiva del centre escolar.
Els decrets potser no inclouran els turbants dels sikhs. Però aleshores què passa si una noia musulmana usa un turbant, que encara conté més tela que un mocador? Si no fos perquè la repressió de tot sentiment religiós (o del fet de no tenir-ne cap) és repugnant, seria per posar-se a riure.
Els decrets d'aplicació poden ser aprovats en les calendes gregues o molt aviat. De moment, un comentarista de Le Figaro ja ha gosat escriure que caldria convertir la llei del mocador en una directiva europea, mentre que una carta d'un lector d'aquell diari invocava la caiguda de l'Imperi Romà. És a dir, les noies amb un mocador al cap són l'equivalent actual de les tribus germàniques i França el gran imperi del segle XXI.
En dependre l'aprovació dels decrets d'un cap d'Estat que, a més de lladre i mentider, pateix una greu psicopatia, tot fés possible. Sense Chirac no hi hauria hagut una llei tan aberrant. Ja hi havia disposicions amb la mateixa finalitat, si bé s'aplicaven poc i estaven limitades al mocador al cap portat per noies creients en l'Islam.
En efecte, l'any passat hi va haver a França 1.200 conflictes escolars pel mer fet de portar aquell mocador. Només en sis casos es va procedir a l'expulsió de les noies afectades de l'escola pública. Les dues darreres expulsades, les germanes Lévy, de 16 i 18 anys, són filles d'un pare jueu no creient i d'una mare musulmana que tampoc és practicant ni sembla que creient. Les dues noies són molt intel·ligents i equilibrades. No tenen res de fonamentalistes. Només van voler exercir el seu dret a adherir-se a una religió, un fet potser tan vell com la humanitat.
Moltes de les noies musulmanes que a França porten el mocador al cap no ho fan per raons religioses, sinó perquè se senten més protegides. No cal oblidar que, a causa d'unes concepcions urbanístiques aberrants, de mera segregació colonialista, i de l'immens racisme francès, molts immigrants viuen en barris impresentables, on es donen les més grans violències urbanes de tota Europa. Hi ha nits amb dotzenes de cotxes cremats.
Una de les pràctiques pròpies d'aquests barris són les tournantes, és a dir, violacions d'una mateixa noia efectuades per un grup de nois. N'hi ha com enlloc d'Europa i potser del món. Alguns casos han arribat als jutjats. Però tots els estudiosos d'aquesta immensa vergonya coincideixen a destacar que la majoria de violacions en grup no són descobertes i que una noia amb mocador té més possibilitats d'escapar-ne. Els delinqüents tenen més por del que després pugui fer la seva família.
El que és clar és que relació entre mocador al cap i fonamentalisme islàmic és una mentida jacobina més. Com escrivia Daniel Cohen a la primera pàgina de Le Monde de dimarts passat, el que prova aquest tema de la repressió del mocador musulmà és l'"extrema dificultat en què es troben els francesos a l'hora de considerar el que als Estats Units s'anomena la qüestió de les minories".
Noti's que Cohen imputa només als Estats Units el fet de tenir minories, mot que escriu en cursiva, com si es referís a un animal prehistòric o a un pecat infamant. No deu haver llegit Montaigne, segons el qual "la qualitat més universal és la diversitat". Això fa que necessàriament hi hagi minories arreu, o que tothom pertanyi a una minoria, a nivell universal.
La majoria de francesos no poden ni intentar entendre-ho. Només una molt i molt petita minoria -ves per on: una altra, i sense cometes- està esverada pel fet que la llei de repressió religiosa hagi estat aprovada per la immensa majoria del Parlament, dreta i esquerra incloses.
Un amic, francès pur i parisenc, però que llegeix i parla el català, està espantat. Em va trucar per dir-me que llegeix els meus articles i coincideix amb el contingut. Em precisa que en un famós bar parisenc va veure una noia amb el mocador musulmà al cap. També portava uns pantalons ajustats i molt per sota de la cintura. Mostrava tota la part superior del que allí en diuen un sting i aquí un tanga. Això és diversitat, en funció d'un dret i també una opció minoritària. A França podria ser exclosa de l'escola. Pel mocador, és clar. I això que no semblava ser fonamentalista...
Seria una ben injusta exclusió escolar que afectaria el futur d'aquesta noia, com afectarà el de moltes altres, en un país on ara s'acaba de fer públic que un nen de cada deu viu per sota del nivell de pobresa. Una pobresa que, com passa de manera provada amb l'atur, és entre dues i tres vegades més alta per als procedents de la immigració que per als francesos d'origen, sigui quin sigui el nivell de titulació que es consideri.
Això sí que és un problema, atès que França és el país més racista i, per tant, també el més antisemita d'Europa. El 2003 hi va haver un total de 588 agressions o amenaces antisemites, més que a tota la resta d'Europa. És un racisme genèric que té les seves arrels en el jacobinisme i en el seu nacionalisme d'Estat, uniformitzador, intolerant i irresponsable. Aquí està el cas de la nova llei dita del mocador. Està afavorint més que a ningú al feixista Le Pen. El seu partit té una expectativa de vot del 18% en les eleccions regionals franceses del mes que ve.
Tot França està escorada vers els extremismes de dreta i d'esquerra. No hi ha cap altre país europeu on l'11% del vot (com va passat en les darreres eleccions presidencials) opti per partits trotskistes que manifesten, com si no fos res, voler imposar la dictadura del proletariat.
En la forma, a França continua la tradició de la seva nefasta revolució: canviar el nom de les coses pensant-se (o obligant a pensar) que això canviarà la realitat, en amanir-ho de retòrica ideològica. Fan com si tot plegat només es tractés de qüestions semàntiques. Recordi's, per exemple, que van canviar el nom dels mesos del calendari. Això implicava algun canvi? Són especialistes a tapar els problemes reals amb cabòries enfollides.
Això els hi anat molt bé per protegir el seu sistema de repressió de la diversitat i per fer veure que són una democràcia. Han pogut evitar el plantejament de les qüestions reals, com que no tenen un equilibri de poders, ni separació de poders. Però sempre defugen aquestes evidències de la mateixa manera: anant vers l'especulació semàntica i la retòrica ideològica. Però ara hi ha un món globalitzat i informat que els atrapa per tots costats.
Així, la setmana passada, la Universitat de Xangai va fer públic un estudi seu per establir quines eren les millors universitats del món. En els deu primers llocs hi havia moltes universitats anglosaxones, mentre que la primera francesa era al lloc 65. S'entén que els interessi més fer volar coloms amb el vel, la creu i el solideu jueu que no pas parlar de la seva realitat de decadència escolar, acadèmica i de tot ordre.
Vegem una volada de coloms efectuada aquí, el 21 d'octubre passat. El nou director de l'Institut Francès a Barcelona declarava que aquí "no es pot oblidar el francès, si [es] busca la diversitat cultural enfront de l'imperialisme de l'anglès en tot el món". És del tot inconcebible que un membre de l'Institut Britànic o l'alemany, o l'italià, manifesti res de semblant. Quant a agosarament, estan millor que no pas respecte a bones universitats o a llibertat i tolerància religioses a l'escola.
Com diuen precisament els anglesos, el paper aguanta tot el que s'escrigui damunt. Però cal molta barra per fer de víctima quan França s'ha negat a signar la modesta carta del Consell d'Europa de protecció de llengües minoritzades, no admet que un nascut a Perpinyà es pugui dir Martí, va intentar fer de tot contra el català a l'ensenyament a Andorra (per desig directe de Mitterrand, com vaig explicar amb detall fa anys), i mil coses més, que omplirien dotzenes de folis. La darrera a afegir-hi és la llei de repressió dels signes considerats religiosos a l'escola.

ESPERANÇA A CATALUNYA NORD
Als pares catalans que tinguin algun dubte, la part d'aquest articles dedicada a les follies antipedagògiques jacobines els hauria d'interessar. La seva crisi té un vessant positiu: l'avanç de l'ensenyament del català i en català a Catalunya Nord. Les dades no són per estar encantat, sinó per ajudar-hi econòmicament i políticament. Hi ha milers de famílies que voldrien que els seus fills aprenguessin el català i en català i no poden aconseguir-ho. Cal ajudar-les de veritat i aportar-hi diners individualment. Esperar que la Generalitat faci res de substantiu és una mera il·lusió.
Tanmateix, avui al Principat no estem en aquesta línia de coses realistes i concretes, sinó més aviat en la de declaracions folles, com les protagonitzades per Carod i Maragall. L'un i l'altre es miren des de sempre en el mirall francès, com ho feia l'anterior president de la Generalitat.
Tots ells han posat i posen el poder polític en primer terme, no pas les llibertats individuals, ni el dret i ni la reducció al mínim necessari del poder politicoadministratiu. Dit d'una manera més sintètica, no són liberals, sinó antiliberals.
Automàticament, aquests polítics catalans es troben a gust amb el jacobinisme, un protector dels privilegis dels polítics i un emissor permanent de tota mena de píndoles ideològiques destinades a aquell fi.
Obliguen a un combat permanent contra follies immorals i impresentables com és la nova llei jacobina de repressió religiosa a l'escola, que altrament podria arribar a ser un referent aquí. Fan necessari un combat per evitar que a Catalunya encara empitjorem. Però, en vista de la marxa accelerada, cap enrere, que portem és just demanar-se si no arribarà un dia en què potser serà impossible anar a pitjor, com li ha passat al sistema escolar francès amb la nova i immoral llei.