Glossari sociologia

Les qüestions fonamentals de la sociologia:
 

• Si un individu no és acollit per un grup humà no té una vida pròpiament humana, perquè la humanitat és un fet cultural, més enllà de biològic.
  

• La societat és un grup humà en la que els homes estableixen dos tipus de relació: cooperació i competència.  La societat pot ser permanent o inestable, conscient o inconscient, volguda o forçada.
   

• Aristòtil (384 ac - 322 aC) va afirmar que la sociabilitat és natural en l'home (no hi poden haver "homes" si no hi ha "societat") i que les formes bàsiques socials són la família, els pobles i la ciutat. 
    

• Hobbes imagina que en l'estat natural, els homes tendeixen al conflicte per tal d'obtenir el que tenen els altres. Sense un ordre imposat, els homes esdevenen "llops" pels altres homes. Hobbes anomenà "Gran Leviatan" aquell déu mortal que posseeix tant poder i tanta força  que pel terror que inspira pot aconseguir la pau. La societat és la creació d'un Gran Leviatan que la crea.
    

• Rousseau pensa que en l'estat natural els homes tendeixen a la indiferència. Els cataclismes, la manca d'animals i el clima, van forçar als homes a cooperar espontàniament per protegir-se. L'ordre social és, per tant, fruit de l'auto-organització humana.  El "Pacte social" és la voluntat general que representa l'interès general, que no és la suma dels interessos individuals. La "voluntat de tots" (suma de voluntats individuals) no és el mateix que "la voluntat del tot" (voluntat general).
     

Els fundadors de la sociologia:

• Auguste Comte (1798-1857) estava obsessionat pel desordre social de la seva època, es va posar com a objectiu comprendre científicament la societat per després reorganitzar-la sobre bases científiques. Seguia la idea del segle XVIII, segons la qual la societat, igual que la naturalesa, està sotmesa a un conjunt de lleis que regulen l'esdevenidor social i la història. Creia que la sociologia ha de descobrir aquestes lleis. Les lleis són independents de la voluntat dels individus, els transcendeixen.
       

• Karl Marx (1818-1883) va afirmar que les causes dels canvis socials no són les idees ni els valors, sinó les influències econòmiques. Això el portà a una concepció materialista de la història.
       

• Durkheim (1858-1917) afirmava que la societat s'ha d'estudiar amb la mateixa objectivitat que s'estudia la naturalesa. Per ell, "la divisió del treball", l'especialització creixent en tots els àmbits socials, és el fet més rellevants de les societats modernes. Definí "l'anèmia" com la situació en la que l'home viu sense normes de conducte, buit de lleis i d'ordre, desesperat; això és degut a què les expectatives que crea la societat moderna mai no es poden satisfer amb els mitjans disponibles. Per evitar l'anèmia, hi ha una condició bàsica: "la consciència col·lectiva", el conjunt d'idees i de principis morals compartits per tothom. Els individus s'han de sotmetre a la societat.
       

• Max Weber (1858-1917) opinava que les religions, i en definitiva els valors ètics, són el que explica els canvis socials, els mecanismes que creen la ciència, base de la tecnologia moderna, i la burocràcia.  
       

Des de l'inici del segle XX:
     

• L'estructuralisme-funcionalista (Parsons, Merton), que defensa que la societat és com un organisme viu, un tot format per elements interdependents entre si. Cadascun d'aquests elements té un paper important a l'hora de mantenir l'equilibri del tot. Així, si estudiem quina és la funció d'una determinada pràctica social, podrem analitzar de quina manera contribueix a la continuïtat de la societat.

• L'interaccionisme simbòlic (Mead), se centra en fenòmens a petita escala i afirma que tots els elements de la vida social i cultural són el resultat de la interacció entre persones, de la comunicació entre elles. 
      

• L'Escola de Frankfurt (Horkheimer, Adorno, Marcuse, Habermas) pensa que els fets socials no poden explicar-se de la mateixa manera que els fets naturals, per això intenten desenvolupar "un nou tipus de racionalitat" al servei de la transformació pràctica de la societat. La raó pràctica ha esdevingut el contrari del que pretenia la il·lustració: repressiva, totalitària, cosificant. La "teoria crítica" es proposa construir un coneixement sobre la societat que mostri la racionalitat dels processos socials i desemmascari allò que tenen d'irracionals.
    

• E. Taylor, afirma que la "cultura" és "el conjunt complex que inclou el coneixement, les creences, l'art, la moral, la llei, el costum, i totes les capacitats i habilitats adquirides per l'ésser humà com a membre d'una societat.  La cultura és un sistema integrat en el que els elements cognitius, conductuals i materials estan relacionats entre si (aquest fet s'anomena "integració cultural").
    

• El "relativisme cultural" defensa que els sistemes culturals s'han de considerar en relació a un lloc i un moment concret. En front la diversitat cultural dels homes, hi ha dues actituds: l'heterofòbia (considera l'estranger com una font de contaminació i de perill, tendeix al racisme, la xenofòbia, l'etnocentrisme i el tancament del grup), i l'heterofília (considera l'estranger com una font de riquesa i d'oportunitat de progrés).
    

• El "procés de socialització", segons Guy Rocher, és el camí que una persona realitza al llarg de la seva vida per aprendre i interioritzar els elements socioculturals del medi. 
    

• Els "agents socialitzadors" són la família (socialització primària), l'escola, la colla d'amics, els medis de comunicació. 
    

• La "resocialització" és el procés pel qual l'individu internalitza normes i valors diferents dels que tenia assumits.

• "L'estructura social" és el conjunt de les principals institucions i els principals grups que integren la societat. Segons Giddens les societats humanes s'han d'entendre com edificis que s'estan reconstruint a cada moment pels mateixos totxos que la composen. Són parts de l'estructura social el territori, la població, els grups i subgrups, l'estatus, el rol, les institucions, les classes socials, les comunitats, les organitzacions i les normes socials.
    

• Estatus és la posició que tota persona ocupa quan interactua amb les altres persones, és a dir, quan es comunica.
    

• Rol és el conjunt de comportaments i actituds que s'esperen d'una persona, d'acord amb el seu estatus i amb la seva situació social. Hi ha rols assignats ("pare", "oncle") i rols assumits ("metgessa", "marit")
    

• Una institució és una combinació de pautes de comportament compartides per una col·lectivitat i centrades en la satisfacció d'alguna necessitat bàsica del grup (la institució del matrimoni, l'hereu...). Les institucions són exteriors a nosaltres, objectives, coactives, morals, històriques... abasten l'esfera familiar, educativa, econòmica, religiosa i recreativa. Les institucions han sorgit espontàniament, d'una forma molt diferent en les diferents societats Institucions: la família, la nació, l'Estat, el govern.
    

• Un grup social és un conjunt de persones unides per una xarxa de relacions socials, que tenen característiques comunes, com ara: interacció recíproca, consciència de grup, existència de valors compartits, estabilitat, identificació social. Hi ha grups de referència (assumits)  i grups de pertinença (assignats).
    

• A la comunitat els individus es coneixen personalment i cadascun d'ells considera l'altre com un afí. De tal manera que participen mútuament de les seves vides privades i valoren la seva relació per ella mateixa. Són grups que basen la seva convivència en el sentiment de cooperació.
    

• Les associacions tenen un nivell d'interacció molt escàs, són relacions de tipus instrumental, amb un interès utilitari. Per regular el comportament dels membres hi ha una llei formal, i no el costum com a les comunitats. La divisió del treball i l'especialització és molt forta. 

• Les classes socials estan formades pels individus que tenen en comú una mateixa posició econòmica (treballadors...). Les classes són col·lectivitats (obertes, solidàries, antagòniques entre si, desorganitzades, semiinconscients)
     

• Entenem per valor les orientacions fonamentals, els principis ètics generals, les preferències i les creences que condicionen el comportament humà i el sistema de normes socials. Els valors es converteixen en normes.
      

• Els patrons de comportament són aquells que moltes persones repeteixen constantment. Els costums són les normes bàsiques d'una societat, l'incompliment de les quals porta associat una sanció. Els usos en canvi van associats a unes normes més febles, són voluntaris i entren en el camp de la pura opinió. Les normes formalitzades són normes jurídiques. Les normes jurídiques són la base del control social.
    

• La desviació és el fet que hi ha persones que no actuen d'acord amb el sistema de normes imperant. És una transgressió identificada com a tal i per tant sancionada. Un grau de desviació és positiu, mentre no afecti la cohesió social, perquè permet la redefinició de normes, la seva adaptació a noves circumstàncies, i en definitiva el progrés. Desviacions positives poden ser les revolucions, la ciència o l'art. La desviació institucionalitzada és un mecanisme que té el propi sistema, gràcies al qual integra conductes que en principi atemptaven contra ell (la prostitució, la màfia)
    

• Segons Freud la conducta desviada es deu a la contradicció entre els impulsos biològics del jo i les normes socials que el reprimeixen.
    

• Merton defensà que l'origen de la desviació es troba en la mateixa estructura social, concretament en les desigualtats econòmiques i de poder. L'home no pot obtenir les metes i finalitats que la societat li proposa i per tal d'aconseguir-ho utilitza conductes il·legítims. Les maneres d'adaptació són la conformitat, la innovació, el ritualisme, la renúncia i la rebel·lia.
    

• Segons la teoria de l'etiquetatge, lligada a l'interaccionisme simbòlic, la conducta desviada és produïda per la mateixa societat. L'individu desviat és l'individu "etiquetat com desviat". Si algú roba, llavors se'l qualifica de "lladre", i a partir de llavors roba sistemàticament, en un procés que s'autoalimenta.

• El conflicte social és un desequilibri temporal en la cohesió d'un sistema social, causat per forces o elements dissidents que poden ser interns o externs i que pretén restablir l'equilibri en bases noves. Pels teòrics de l'equilibri (Parsons, Warner) el conflicte és una disfunció. Pels teòrics del conflicte (Mills, Coser), és un element natural i pronosticable de l'evolució social. Per Ch. Colley, conflicte i cooperació no són separables, són part d'un mateix procés. 
    

• Els conflictes, segons Coser: porten a la cohesió, són una amenaça pels que no participen, tendeixen a institucionalitzar-se, els grups íntimament relacionats tendeixen a evitar conflictes, però els tenen més greus, la multiplicitat dels conflictes és inversa a la seva intensitat, els conflictes exteriors tendeixen a evitar els interiors. 
   

• Les alternatives al conflicte són la retirada, la immobilització, la imposició, l'agressió, el consens, la negociació, la mediació, l'arbitratge, el pacte.
   

• El canvi social és un fenomen col·lectiu, comporta modificacions en l'organització social, és permanent, de vegades procedeixen d'elements econòmics. És "l'equilibri de la persistència". Els canvis que substitutius són més difícilment acceptables que els additius. Els factors del canvi són l'entorn físic, l'organització política, factors polítics, demogràfics...
   

• Hi ha canvis que provoquen reajustaments (reformes, evolucions) i d'altres de tipus inestable i irreversible que trenquen l'estructura social (revolucions).  
   

• Segons K. Deutsch, els canvis socials poden cenyir-se als següents tipus: sobre les estructures primàries, econòmiques, ideològiques, estructures de poder. Els agents del canvi social són les élites, els partits polítics, els grups de pressió.