|
|
|||||||||||
|
|
|
||||||||||
|
|
|||||||||||
|
L'economia s'ocupa de la manera en què s'administren uns recursos escassos, amb la finalitat de produir béns i serveis i distribuir-los per al seu consum entre els membres de la societat. La microeconomia és aquella part de la teoria econòmica que
estudia el comportament de les unitats econòmiques com poden ser
consumidors, empreses, indústries i les seves interrelacions.
Un bé és allò que satisfà, directa o indirectament, els desitjos o necessitats dels éssers humans. Els bens econòmics són útils, escassos i transferibles. Els bens lliures són aquells dels quals n'hi ha quantitat suficient per a tothom. Cost d'oportunitat d'un bé o servei és la quantitat d'altres béns o serveis a la qual s'ha de renunciar per obtenir-lo. Els recursos (factors de producció) són els elements bàsics utilitzats en la producció de béns i serveis. L'empresa és la unitat de producció bàsica. Relaciona treball-factors i elabora i ven béns i serveis. El sector públic estableix el marc jurídicoinstitucional en el qual es desenvolupa l'activitat econòmica. Un sistema econòmic és el conjunt de relacions bàsiques, tècniques i institucionals que caracteritzen l'organització econòmica d'una societat. L'eficiència econòmica s'assoleix quan la societat no pot incrementar la quantitat produïda d'un dels béns sense reduir la d'un altre. En les economies planificades, els mitjans de producció són propietat estatal i les decisions clau corresponen a l'agència de planificació, o poder central. En una economia mixta el sector públic col·labora amb la iniciativa provada. Els beneficis es defineixen com la diferència entre els ingressos i els costos. Els ingressos són les quantitats que s'obtenen de la venda dels seus béns o serveis durant un període determinat. Els costos són les despeses lligades a la producció dels béns o serveis venuts durant el temps considerat. La tecnologia mostra la manera de combinar els mitjans humans i materials per elaborar béns i serveis. La producció de béns i serveis es denomina procés de producció i es defineix com la transformació dels factors de producció en productes acabats mitjançant l'aplicació de procediments tecnològics. El valor afegit és la diferència entre el valor dels béns produïts i els costos. La productivitat és la producció per unitat de factor (en general treballador). La competitivitat d'una empresa és mesura per la capacitat que té de competir i guanyar quota de mercat a les empreses d'altres països. Mercat fa referència a qualsevol lloc o mitjà a través del qual realitzem un intercanvi econòmic. On es relacionen compradors i venedors. La demanda representa la capacitat i el desig de comprar determinades quantitats d'un bé a diferents nivells de preu en un determinat període de temps, restant els altres factors constants (gusts, renda preu béns relacionats). Es representa mitjançant la corba de demanda.
L'oferta es defineix com la capacitat i el desig de vendre quantitats específiques d'un bé a diferents nivells de preu, restant els altres factors constants. Es representa mitjançant la corba d'oferta. El preu d'equilibri és aquell per al que coincideixen els plans dels consumidors i dels productors. Un bé normal és aquell en què la quantitat demanada a cada preu augmenta amb el creixement de la renda. Un bé inferior és aquell en què quan la quantitat demanada a cada preu disminueix amb el creixement de la renda. Un bé és de luxe si quan augmentar la renda, la quantitat demandada augmenta en major proporció. És de primera necessitat si quan augmenta la renda, la quantitat demandada augmenta en una proporció menor. Els béns són substitutius quan la pujada de preu d'un augmenta la demanda de l'altre. Són complementaris quan la pujada de preu d'un redueix la quantitat demandada de l'altre. L'elasticitat mesura la sensibilitat de la quantitat demanada davant les alteracions en el preu. La demanda és elàstica quan la reducció del preu augmenta l'ingrés total (preuxquantitat venuda). Inelàstica quan la reducció del preu en redueix l'ingrés total. Les condicions de competència perfecta són:
El monopoli és el mercat en què hi ha un sol oferent que té plena capacitat per determinar el preu. Un oligopoli és un mercat en el que hi ha pocs venedors i molts demandants. Un càrtel és un acord entre empreses per fixar els preus i/o repartir-se el mercat.
La riquesa d'un país és el valor net dels seus actius tangibles o físics i financers. La renda és el total d'ingressos que reben els propietaris dels factors de producció de l'economia. Els impostos són aportacions obligatòries de ciutadans i empreses al sector públic. És progressiu quan, a mesura que augmenta la renda, en treu un percentatge més gran; és regressiu si en treu un percentatge més petit; i és proporcional quan en treu un percentatge constant. Les transferències són subsidis i pensions del sector públic als ciutadans i empreses sense intercanvi de béns ni serveis. El salari és el conjunt d'ingressos econòmics que reben els treballadors, en diners o en espècie, per la prestació dels seus serveis laborals. La taxa d'activitat és el percentatge de les persones que tenint edat per treballar, treballen o busquen feina. El capital humà és el valor del potencial d'obtenció de renda que posseeixen els individus. És la causa principal de les diferències salarials. La negociació col·lectiva consisteix en la fixació de les condicions de treball, mitjançant la negociació entre obrers i empresaris. Els convenis col·lectius s'obtenen de les negociacions col·lectives L'interès pot ser definit com el pagament pels serveis del capital o com el preu d'un préstec. Els components de la política distributiva són: impostos, despeses, les despeses de transferència i la intervenció directa en el mercat. L'objectiu és modificar la distribució de la renda entre els grups socials o els individus a efectes de fer-la més equitativa.
Hi ha externalitats quan la producció o el consum d'un bé afecta directament consumidors o empreses que no participen en la seva compra ni en la seva venda, i quan aquests efectes no són reflectits totalment en els preus de mercat. MACROECONOMIA La política macroeconomica està integrada pel conjunt de mesures governamentals destinades a influir sobre l'evolució de l'economia en el seu conjunt. Els objectius últims són: inflació, desocupació, creixement, dèficit públic, el tipus d'interès, el desequilibri exterior i el tipus de canvi. El tipus de canvi és el preu d'una moneda expressada per un altre. S'expressa com el nombre d'unitats de la moneda nacional per unitat de moneda estrangera. En un mercat lliure el tipus de canvi es determina per les forces de l'oferta i la demanda sense la intervenció del Banc Central. En aquestes circumstàncies el tipus és flexible o flotant. La comptabilitat nacional mesura l'activitat d'una economia al llarg d'un període. Bens intermedis s'utilitzen per produir altres béns i que no són realment béns finals. La renda o producte nacional (PNB) és el valor de tots els béns i serveis finals generats en una economia per unitat de temps (normalment un any). El producte interior (PIB) fa referència a l'activitat productiva desenvolupada dins les fronteres d'un país. El producte nacional a preu corrent es mesurarà als preus existents quan es realitza la producció. El producte nacional a preu constant mesurarà els preus existents en un any base específic. L' índex de preu són les mesures ponderades dels preus de cada període, en les quals cada bé o servei es valora d'acord amb la seva importància. El PNB real és el valor del PNB ajustat per tenir en compte la inflació. És el valor de la producció mesurada en preus constants.
L'economia submergida inclou activitats il·legals no declarades i serveis desitjables que tant sols tenen d'aspecte il·legal l'evasió d'impostos. La renda personal és la part de la renda nacional que efectivament és obtinguda per les persones. La renda personal disponible és la part de la renda personal disponible per a despesa després de pagar impostos i rebre subvencions. Les variables objectiu (creixement econòmic, ocupació, inflació...) defineixen el benestar econòmic. La demanda agregada és la quantitat total que els diversos sectors estan disposats a gastar en un període determinat. els seus components són: consum privat, despesa pública, la inversió i les exportacions netes. La propensió al consum és la relació entre el consum agregat de les economies domèstiques i la renda nacional. La corba de demanda agregada mostra el nivell general de preus i la despesa agregada de l'economia. La corba d'oferta agregada recull la relació existent entre el nivell de preus i la quantitat total que les empreses estan disposades a oferir. El producte potencial o renda de plena ocupació s'assoleix quan s'empren tots els recursos productius sense crear tensions inflacionistes. L'escletxa de producció o recessiva és la diferència entre la producció potencial i l'efectiva L'equilibri macroeconòmic es defineix com la combinació del nivell de preus i de la producció real que és compatible amb les intencions dels compradors i venedors. La plena ocupació és la taxa mínima de desocupació compatible amb l'estabilitat dels preus.
El cicle econòmic està constituït per períodes alternants de creixement i contracció econòmica. La desocupació afecta a aquelles persones de la població activa que, tot i reunir les condicions per treballar busquen feina i no la troben. Es considera desocupació de llarga durada a la superior als sis mesos. Els intermediaris financers emeten obligacions financeres per obtenir fons i posteriorment oferir-los a les empreses o individus i al sector públic. El troc coincideix en l'intercanvi de béns per altres béns, sense la utilització de diners. Els diners són tot allò que serveix de mitjà de canvi, ja que s'accepta com a mitjà de pagament. El diner mercaderia és un bé que té el mateix valor com a unitat monetària que com a mercaderia. Diner legal és l'emès per una institució que monopolitza l'emissió. El diner bancari és generat per intermediaris financers capacitats per portar-ho a terme (bancs i caixes) i està constituït per dipòsits en aquestes institucions. L'oferta monetària es defineix com la suma de l'efectiu en mans del públic (individus i empreses) més els dipòsits en els bancs. Els dipòsits a vista són els que gaudeixen d'una disponibilitat immediata. Els dipòsits d'estalvi són instrumentalitzats en llibreta i admeten pràcticament les mateixes operacions que els dipòsits a vista. Els dipòsits a termini són fons presos a un termini fix i que no es poden retirar sense penalització. Els actius són líquids si es poden vendre ràpidament amb un cost baix i si és segur el seu valor monetari. Les reserves líquides legalment requerides són les reserves que els bancs i altres institucions financeres han de mantenir legalment.
Els bancs comercials són institucions financeres que tenen autorització per acceptar dipòsits i concedir crèdits. El coeficient de reserves és el quocient entre les reserves i els dipòsits. Els intermediaris bancaris quan creen diner, concedeixen préstecs per una quantitat superior a les reserves totals, augmenten la demanda agregada i influeixen en l'activitat econòmica. Un títol de renda fixa és qualsevol instrument de deute, el tipus d'interès està prèviament fixat. Un títol de renda variable és qualsevol acció d'una societat anònima, la seva rendibilitat va lligada als beneficis de l'empresa que l'emet. Les funcions del Banc d'Espanya (Centrals) són: subministrar efectiu, administrar i custodiar reserves exteriors, és el banc dels bancs i és el responsable de la política monetària. És l'únic que pot emetre diner efectiu. La inflació és el creixement del preu dels béns i serveis d'una economia, es mesura per l'IPC i representa el percentatge de variació dels preus en el període considerat. La inflació de costos explica l'augment dels preus a partir de l'increment dels salaris i altres components dels costos de producció. La hisenda pública té com a funció estudiar com afecten i com cal gestionar els impostos. Una distribució injusta de la renda i la inestabilitat econòmica són les dues fallades macroeconòmiques més freqüents. Les polítiques estabilitzadores més freqüents són la política monetària i la política fiscal. Pels economistes clàssics les forces internes del mercat fan que l'economia s'ajusti automàticament quan es produeix una pertorbació, per tant, no és necessària la intervenció de l'estat.
Les polítiques d'estabilització són el conjunt de mesures governamentals que intenten controlar l'economia. Els ingressos públics són els obtinguts fonamentalment a traves dels impostos, es creen mitjançant lleis i són de compliment obligatori. La política fiscal es resumeix en la utilització de la despesa pública i dels impostos per ajustar la demanda agregada i d'aquesta manera incidir sobre el producte nacional, l'ocupació total i el nivell de preus. En el que s'ha anomenat estat del benestar més de la meitat del pressupost de despeses estava destinat a serveis socials. Per tal de compensar el dèficit públic (el pressupost de l'estat té dèficit) l'estat utilitza: els impostos, la creació de diner i l'emissió de deute públic. El comerç internacional consisteix en l'intercanvi de béns, serveis i capitals entre països. Els procediments de protecció dels productes nacionals respecte als productes provinents de l'estranger són: impostos per als productes estrangers (aranzels); contingents i quotes d'importació que limiten la quantitat de producte que pot ser importada; els subsidis d'exportació que ajuden al comerciant a exportar i; les barreres no aranzelàries regulacions que discriminen en contra dels productes estrangers. Una àrea de lliure comerç es caracteritza per no tenir aranzels interns. però poden establir els que vulguin a la resta del món. Una unió duanera té un aranzel comú respecte a la resta del món. Un mercat comú és una unió duanera que, a més, disposa d'un sistema comú de legislació comercial que permeti la lliure circulació interior de béns, serveis, capital i mà d'obra. El 1957 es va crea la CEE (Comunitat Econòmica Europea), el 1991 es crea la Unió Europea i el 1992 a Maastricht es firmà el tractat que instaurà la transformació del mercat únic en la UE. Aquest obre el camí a una unió política, econòmica i monetària.
La balança de pagaments és un document comptable que registra sistemàticament el conjunt de transaccions d'un país amb la resta del món durant un temps determinat. La diferència entre ingressos i pagaments s'anomena saldo. La balança comercial o de mercaderies recull els ingressos i pagaments generats pels moviments de mercaderies. La balança de serveis registra els fluxos monetaris deguts a serveis realitzats pel país a la resta de món o de la resta del món al país. La balança de transferències recull els ingressos i pagaments que són realitzats sense contrapartides. Un dèficit per compte corrent es finança venent actius a estrangers o demanant-los préstecs, es a dir, endeutant-nos. Les reserves són les possessions que un país té de divises i altres actius que poden utilitzar-se per satisfer les demandes de divises. El Banc d'Espanya redueix les seves reserves de divises quan la balança de pagaments té un dèficit i les incrementa quan la balança presenta un superàvit. Les compres o vendes de divises que realitzen els bancs centrals s'anomenen operacions d'intervenció. Aquestes compres es realitzen en els mercats de divises. L'oferta de divises està constituïda per: exportacions, ingressos per turisme i inversions estrangeres. El creixement econòmic és un procés contingut al llarg del temps, en el qual els nivells d'activitat econòmica augmenten constantment. Representa un augment de la producció real i de l'expansió de les possibilitats de producció. Els elements que intervenen en el creixement econòmic són: millora del capital humà; la investigació científica; el progrés tècnic en agricultura indústria i serveis. El desenvolupament es mesura per una sèrie d'indicadors: renda habitant, índex analfabetisme, nivells de salut, taxa d'estalvi, taxes desocupació, índex de pobresa..
|
|||||||||||
