Després de més de trenta anys dedicada a la docència universitària, "sense interrupció ni sabàtics", i a la investigació, Anna Cabré contempla ara, amb sorpresa, com és reclamada cada cop més pels mitjans de comunicació. Amb rigor professional i grans dosis de sentit comú, aquesta demògrafa va a contra corrent en un panorama on moltes vegades s'accepta sense discussió l'alarmisme demogràfic, on "les explicacions, quan no porten a la catàstrofe, són rebutjades com a fruit de l'optimisme".

A una conferència feta a principi d'any, va dir que "de demografia, se'n parla molt i se'n fa poca".
Sí, perquè es fan interpretacions amb molt poc rigor analític, amb molt poc nivell de detall, amb molt poc coneixement demogràfic, en definitiva. I fins i tot els que som demògrafs de professió estem tan aclaparats per la pressió mediàtica i el discurs polític que, moltes vegades, ens mantenim en un nivell superficial d'anàlisi. Tothom raona a partir de les dades del 2050 sense entrar en una crítica de com estan fetes aquestes dades i quants anys d'antiguitat tenen. I llavors passen coses extraordinàries. Segons totes les previsions, Espanya mai no havia de tenir més de quaranta milions d'habitants, i ara resulta que ja fa més de dos anys que som quaranta milions dos-cents. De vegades penso que tot el discurs entorn de la demografia és bastant demencial. En fi, jo dic que la meva feina no és afirmar, sinó desmentir. Passo tot el sant dia desmentint les coses que es diuen des de la demografia, fins que arriba un moment que te'n canses.

Les informacions que ens arriben des dels mitjans de comunicació acostumen a tenir un to fatalista.
Fatalista i basat en l'error. La demografia, com que no té ni una àrea de coneixement reconeguda a la universitat ni un gremi potent, és una mena de boc expiatori que té la culpa de tot. Si hi ha un problema amb les pensions, la culpa és de la demografia. Si hi ha un problema de població activa, la culpa és de la demografia. No hi ha una demanda d'una anàlisi demogràfica seriosa i, per tant, es dóna un abús del discurs demogràfic superficial fet normalment per no demògrafs. També haig de dir, per a descàrrega d'ells, que moltes vegades alguns col·legues s'hi abonen.

A què es refereix?
Hi ha la idea que si fem alarmisme demogràfic, la demografia tindrà més demanda. Primer, penso que no és honest. I, segon, no crec que tinguin raó. A mi, moltes vegades em diuen: "És que vostè és molt optimista". Jo no sóc ni optimista ni pessimista, crec que les coses s'han de raonar. Per exemple, què vol dir aquesta idea que tothom hauria de fer-se plans de pensions pràcticament des que comença a treballar? Això vol dir treure encara més recursos de les persones joves que estan en edat de plena reproducció per a quan ells siguin vells, en comptes de dedicar-los, per exemple, a tenir criatures. I sembla que això és el raonable perquè es preveu una catàstrofe de pensions en el futur. I per què es preveu? Per la baixa fecunditat. I si se suposa que un dels factors de la baixa fecunditat, no pas l'únic, són precisament els problemes econòmics de la gent més jove, si els treuen més cotitzacions sembla que encara es reproduiran menys, no? Així doncs, el raonament demogràfic que l'envelliment serà un problema pot portar a prendre una decisió que encara l'agreuja més.

Quins són els fenòmens demogràfics més importants que s'estan produint a l'actualitat?
De fenòmens demogràfics només n'hi ha tres, i tots tres són importants: la fecunditat, la mortalitat -i el seu oposat, que és la supervivència- i les migracions. A hores d'ara, el que està més de moda i és més evident és la immigració. A la immigració, se li dóna moltíssima importància. Tècnicament, en demografia, immigració vol dir entrar en una població sense haver-hi nascut, venir de fora d'aquesta població. Si ens referim a la població de Catalunya, i encara més a la de Barcelona, no és previsible que hi hagi una immigració de la magnitud que va haver-hi en el passat. En el cas de la ciutat de Barcelona és claríssim, per falta d'espai: no pot tornar a rebre els migrants que va rebre als segles XIX i XX, perquè és una població saturada, sense espai per construir, que pot tenir un creixement limitat. Pel que fa a Barcelona i a Catalunya, la immigració no serà un element demogràfic més important del que ho ha estat en el passat.

I en el cas d'Espanya?
En el cas d'Espanya, sí. Contràriament a Catalunya, Espanya ha estat, fins fa vint anys, un país de tendència emigratòria, i ara ha canviat de tendència; a més, crec que de manera irreversible. Espanya, com la major part dels països europeus, passa d'una experiència migratòria a una experiència immigratòria. I s'han d'anar acostumant que el moviment migratori sigui el principal component demogràfic. En aquest sentit, a Catalunya hauria de ser molt més fàcil tractar el tema de la immigració, perquè nosaltres, no és que ja en tinguem experiència, és que en som el fruit. Ja forma part del nostre sistema. Catalunya deixaria de ser Catalunya si de sobte no hi arribés ningú. Aquí sí que perdríem la identitat que tenim, que és una identitat oberta i immigratòria. El creixement demogràfic de Catalunya fa bastant més d'un segle que té per base la immigració. Una de les dades que jo he produït i que ara circula lliurement sense que se sàpiga d'on surt és aquesta: que, sense immigració al segle XX, Catalunya actualment no arribaria als dos milions i mig d'habitants; per tant, fins als sis milions és el resultat de la immigració del segle XX. La població catalana és el resultat de corrents migratoris molt importants.

De quins corrents migratoris es tracta?
La població de Catalunya, demogràficament parlant, té dos grans components migratoris: el corrent migratori dels francesos dels segles XVI i XVII i el corrent migratori espanyol dels segles XIX i XX. Catalunya, durant els segles XVI i XVII, va rebre una immigració francesa d'una envergadura equivalent, en termes relatius, al que ha estat l'emigració dels altres llocs d'Espanya al segle XX. Per tant, qui no és descendent dels andalusos, aragonesos, murcians del segle XX, és descendent dels francesos dels segles XVI al XVII. I és mèrit de Catalunya haver sabut construir i mantenir una societat cohesionada amb uns elements migratoris tan importants. Comences a gratar en l'arbre genealògic de qualsevol família de soca-rel ben catalana i li surten francesos per les quatre bandes. La immigració, aquí, no és res de nou. I em sembla bastant patètic que amb una història com la nostra ara ens posem a veure la immigració com una cosa mai vista, el gran repte del futur. Si nosaltres estem fets d'onades migratòries successives! Hi ha una manca de memòria històrica tremenda.

No obstant això, segons l'últim baròmetre d'opinió de la Generalitat, gairebé la meitat dels catalans creu que el nombre d'immigrants és "excessiu". I la immigració se situa com el segon problema de Catalunya, per sota de l'atur i els problemes econòmics.
Però immigració és tothom que ha entrat a Barcelona sense haver-hi nascut: és el meu avi que venia del Priorat, són els aragonesos de principi de segle, els andalusos dels anys seixanta... Són tots. I en aquest sentit, no entren més immigrants ara que abans, n'entren menys. Que aquesta immigració que rep ara sigui d'unes característiques diferents perquè és estrangera, d'acord. Però no s'ha de mitificar, perquè la immigració d'abans tampoc era d'una gran afinitat. La immigració estrangera d'avui dia viu en condicions menys diferenciades que molts dels immigrants que arribaven pels anys quaranta i que vivien en barraques a Montjuïc i altres llocs. I que eren ben diferenciats, tot i que després, amb el temps, han deixat de ser-ho. Però fins i tot la immigració dels rurals catalans que arribaven a Barcelona a final del segle XIX i principi del XX era socialment molt diferent de la població que vivia a Barcelona. És falsa aquesta idea que ara ens arriben uns migrants molt diferents i difícils d'integrar, i abans tot eren flors i violes. La immigració sempre ha estat conflictiva. I el fet que la gran onada immigratòria, la més recent, que va començar als anys quaranta, es va disparar als cinquanta i va durar fins al 75, es produís en un període en què no hi havia llibertat d'expressió, segurament va minimitzar les reaccions. Però pensar que la immigració que va haver-hi des del 1950 fins al 1975 a Catalunya no creava cap problema ni hi havia cap diferència és molt distint.

Abans comentava que la immigració és la base del creixement demogràfic de Catalunya des de fa més de cent anys. Vostè ha analitzat aquest model al seu llibre El sistema català de reproducció. En què consisteix exactament aquest sistema?
El que jo anomeno "sistema català de reproducció" és un sistema que té la immigració com a component endogen. No és que la immigració arribi accidentalment, sinó que és un sistema que compta sistemàticament amb l'arribada d'immigrants. En aquest sistema, una part dels habitants són descendents dels anteriors i l'altra part és immigrada. I aquesta part immigrada ocupa uns llocs ben determinats en l'escala social i laboral, fent de complement, no de substitució, de la població autòctona. Doncs bé, aquest sistema català de reproducció ha esdevingut el sistema preponderant, universal, a tots els països rics sense excepció. Actualment no hi ha cap país desenvolupat que no tingui un component immigratori important. I aquest sistema que primer vaig començar anomenant "sistema català de reproducció" i que ara en dic "sistema complex de reproducció" -complex en el sentit que és un binomi: té una part que és la reproducció biològica i una altra que és la que jo anomeno "reproducció immigratòria", perquè ja es compta que a cada generació vindrà gent de fora-, últimament he començat a pensar que potser seria més acurat dir-ne "sistema urbà de reproducció".

Perquè és un sistema característic del món urbà?
Perquè aquest ha estat el sistema que han tingut totes les ciutats dignes d'aquest nom. És difícil imaginar-se una ciutat que no tingui immigració, una ciutat on no arribi mai ningú nou, una ciutat on generació rere generació els habitants siguin els fills dels anteriors sense aportacions exteriors. Això no seria una ciutat, seria un poble gran. Crec que els països desenvolupats, rics, que tenen una especialització de qualitat, i, per què no, també de poder, en la distribució mundial de l'activitat i la riquesa, tenen la immigració com a part endògena del seu sistema de reproducció, de la mateixa manera que des de sempre, des de l'antiguitat, totes les ciutats del món tenien i tenen la immigració com a component essencial.

El de Catalunya, doncs, ha estat un model molt avançat en el temps.
Sí, és lògic, perquè Catalunya, com que és un país que es va industrialitzar molt abans que altres, va experimentar una sèrie de transformacions. La fecunditat, per exemple, va baixar molt abans que a la resta d'Espanya, i ho va fer perquè les famílies van adquirir un comportament modern en el qual la promoció social pròpia i dels fills era vista no sols com una possibilitat, sinó com una obligació. Catalunya va iniciar uns comportaments i uns canvis de valors que finalment han estat adoptats, com aquell qui diu, a tot arreu. Cap a 1850, les diferències demogràfiques entre Catalunya i Espanya no eren gaire grans. Avui dia, tampoc no són significatives. Però si anem cap als anys 1930-1940, aquestes diferències eren molt importants. Què vol dir? Que Catalunya ha precedit un canvi que després també s'ha donat a la resta d'Espanya. En això ha estat precursora.

Segons l'ONU, Europa necessitarà 120 milions d'immigrants els propers 25 anys...
L'ONU ha fet unes projeccions segons les quals, per mantenir uns determinats paràmetres, farien falta tants migrants. Una altra cosa és que aquests immigrants hagin de venir. El que passa és que aquestes projeccions de l'ONU han estat interpretades de manera frívola, lleugera i irresponsable com una previsió de migracions. Els immigrants vénen a fer unes determinades feines. Si hi ha feina, vindran, i si no n'hi ha, no vindran. És una migració de caràcter econòmic, no té una motivació demogràfica. I les migracions són impossibles de preveure, perquè ningú no sap quina serà l'economia del futur. Els llocs de treball, en un moment de globalització, van i vénen. Les multinacionals, i les que no ho són, poden tancar fàbriques, suprimir produccions i deslocalitzar de cop tota una sèrie de llocs de treball. Ningú no sap com seran i on seran els llocs de treball del futur; per tant, ningú no sap quina serà la immigració del futur.

I amb quines hipòtesis treballa el Centre d'Estudis Demogràfics?
Al Centre d'Estudis Demogràfics acabem de fer un treball per a la Unió Europea. Amb les nostres hipòtesis, que són força moderades, ens dóna com a resultat que, des d'ara fins a l'any 2050, la població espanyola no decreixerà mai dels quaranta milions d'habitants: es manté entre els quaranta i els 42,5 milions. I són hipòtesis que inclouen immigració, però amb les quals obtenim un resultat d'uns quatre milions d'immigrants en un període de cinquanta anys, amb uns percentatges que no passen mai del 7,5 % d'estrangers. De manera que, amb hipòtesis perfectament raonables, també surten altres coses. Ara bé, vol dir què això és el que passarà? Això no ho sap ningú. Nosaltres fem exercicis de modalització d'un futur sota unes determinades hipòtesis, i en això es pot fer de més i de menys. El que em sembla que és insostenible -i això estava a la base de les projeccions de l'ONU- és mantenir en el futur nivells de fecunditat tan baixos com els que hi ha hagut als anys noranta. Són uns mínims històrics que segurament no s'han de mantenir cinquanta anys més, probablement ni cinc anys més.

Què opina de l'establiment de quotes per regular l'entrada d'immigrants?
Home, algun sistema de selecció d'immigrants ha d'haver-hi. No sóc especialista en aquest tema, però em sembla que una quota rígida no té gaire sentit perquè les demandes del mercat de treball són molt variables. Una quota tant pot ser excessiva en un moment de recessió econòmica com totalment insuficient en un moment d'expansió, que és el que ha passat ara. De què serveix tenir una quota de 20.000 o de 30.000 immigrants si el mercat de treball n'absorbeix 100.000 l'any o més? Però no sé com s'hauria de fer. Aquí, com diu Antonio Izquierdo, que és un especialista, hem creat un sistema d'immigració basat en la irregularitat. És un sistema impracticable, amb unes quotes excessivament baixes i uns períodes de regularització llarguíssims, en el qual l'única forma d'accedir al país és irregularment: entrant-hi com a turista, passant a una pastera o treballant de forma irregular... Fins i tot per a la regularització per arrelament calen una sèrie d'anys. O sigui, que s'admet que, després d'haver estat una sèrie d'anys al país com a irregular, com a premi a haver sobreviscut en aquesta situació finalment seràs regular. Tenim un sistema que fa servir la irregularitat com a part de l'element de regularització. No em sembla el més ideal. Fins i tot arribem a la paradoxa que, com que sempre s'ha de resoldre la regularització dels irregulars, els que volen venir regularment, passant pels consolats, mai no tenen la prioritat. Així que a l'últim veuen que l'única forma de venir no és intentar fer-ho de manera regular, sinó ser irregular i regularitzar-se després si poden.

Parlava dels fenòmens demogràfics més rellevants del moment actual. Ha esmentat en primer lloc la immigració.
Hi ha un altre fenomen molt important i al qual no és dóna la importància que té, i és l'allargament de la vida. Totes les projeccions que es fan treballen amb unes hipòtesis d'allargament de la vida molt conservadores, que sembla que estan per sota de la realitat i s'han d'actualitzar contínuament. L'Institut Italià d'Estadístiques ha revisat les projeccions per a Itàlia a l'horitzó 2050, i el més curiós és que s'han afegit sis milions i escaig d'italians respecte al que havien previst fa pocs anys, i la major part és pel canvi de les hipòtesis sobre l'allargament de l'esperança de vida. Aquest és un altre tema on tot està canviant a la vista. No fa gaire temps, tenir vuitanta anys era ser vell de solemnitat. I avui dia, persones molt més grans viuen soles, i de persones de noranta anys, n'hi ha moltíssimes. La realitat està canviant, i la nostra percepció, també. L'allargament de la vida és un fet imparable, i segurament el més irreversible de tots.

Com es percep socialment aquest augment de l'esperança de vida?
Crec que la societat ho veu, en l'aspecte personal, com un avantatge, perquè tothom vol viure més i, sobretot, amb bona salut. I, en canvi, es parla de l'envelliment de la població com un problema, quan l'envelliment vol dir l'èxit en la lluita contra la mort, la garantia que la major part de les persones que neixen, més del 90%, arribaran a vells, a allò que avui dia entenem com a vells. I aquest fet, que em sembla molt positiu, quan es passa a xifres, s'analitza de manera negativa. Les estadístiques parlen dels vells de més de seixanta anys, quan ara la percepció social del que és una persona vella és algú que està per sobre dels 75, i moltes vegades per sobre dels vuitanta. I, en canvi, seguim amb la idea que és normal jubilar-se als seixanta anys, de la mateixa manera que parlen de joves de quinze anys, quan aquests no són vistos com a joves, sinó com a adolescents, és a dir, com a infants grans. Tenim conceptes del segle XIX i realitats del segle XXI. Pensem que quan es va crear la Seguretat Social, a principi del segle XX, l'edat de jubilació de 65 anys era com si avui fos de vuitanta, perquè llavors una persona de 65 anys era algú molt vell. I, no obstant això, ara la gent no es jubila als 65, sinó, de mitjana, als 62. Això no és així per les necessitats de les persones, sinó pels interessos de les empreses.

Lligat al tema de les jubilacions hi ha el de les pensions, que és un dels que més preocupen amb vista a aquesta societat envellida.
El problema és, primer, saber quants pensionistes hi haurà, i això depèn de l'edat en la qual es jubilin. En segon lloc, les pensions dependran de quanta gent treballi, i això estarà en funció de la població en edat activa, de la seva propensió a treballar, però també dels llocs de treball. La gran vulnerabilitat del sistema de pensions no és de tipus demogràfic, sinó de tipus geopolític. Ningú no sap, ja ho he explicat abans, on seran els llocs de treball del futur. Els actuals sistemes de protecció social són uns sistemes de base nacional i, en canvi, l'economia és cada vegada més una economia global. O sigui, els únics que han de pagar les pensions de la gent gran a Espanya són els treballadors que treballen a Espanya. Però els llocs de treball que avui dia hi ha a Espanya poden, d'aquí a vint anys, haver-se desplaçat cap a altres països, o a l'inrevés: potser Espanya serà una gran importadora de llocs de treballs i llavors tindrem moltíssims actius. Per tant, l'equilibri entre persones que treballen i cotitzen i persones que són pensionistes només depèn molt de passada de la demografia, i sí que depèn molt de la reglamentació -per exemple, de l'edat de jubilació- i moltíssim de l'envergadura de la població realment ocupada. No es pot fer un tema demogràfic del que és un tema econòmic.

La natalitat és una altra de les qüestions on se centra l'atenció de la societat.
És el tercer tema demogràfic destacable, que també és important. Ara s'atribueix la baixa natalitat a una mena de comportament de les parelles que consisteix a no tenir criatures. És possible que sigui un element, però també n'hi ha d'altres igualment importants, com el fet que les tals parelles no són parelles. La gent no es casa, no forma noves famílies. Són persones de 28, 30 o 32 anys que moltes vegades no són possibles pares d'unes criatures dins d'una família pròpia, sinó que encara estan vivint com a fills dins la família dels seus pares. Així doncs, es pot interpretar aquesta natalitat com un rebuig a les criatures, o com un retard extraordinari, dels més elevats del món, en l'edat en què es comença a tenir una vida adulta autònoma?

Quines són les últimes tendències de fecunditat registrades a Espanya?
Durant l'any 1999 i el 2000, els naixements han conegut un augment bastant important. S'ha de veure si això continua -que jo crec que sí- i, en aquest sentit, la natalitat ens pot donar alguna sorpresa. Vaja, a mi no em sorprendrà, perquè fa molt de temps que dic que la natalitat ha de pujar, perquè el que tenim no són nivells normals en els quals la societat es pugui mantenir de forma estacionària. Però com que la hipòtesi majoritària és que el Sud d'Europa es mantindrà a nivells baixíssims, pot ser que la natalitat ens doni alguna sorpresa. Aquestes sorpreses poden ser desagradables per a alguns, perquè pot ser que les criatures que neixen en nombre superior al dels anys anteriors les veiem a la porta de la guarderia abans de veure-les a les estadístiques. Abans que sapiguem que n'hi ha més, ja estem tenint més demanda de guarderies i d'escoles.

Creu que s'ha de fomentar la natalitat?
No, no ho crec. Sí que penso que s'ha de facilitar la vida de les famílies; a més, la protecció de les famílies és un manament constitucional. S'ha de fer possible que les dones i els homes que volen tenir criatures en puguin tenir segons la seva voluntat. L'absència d'una política familiar fa que moltes vegades el nombre de fills que les persones realment tenen quedi molt per sota dels seus desitjos. Hi ha els mitjans perquè qui no vulgui tenir fills no en tingui, però no hi ha els mitjans perquè qui vulgui tenir un cert nombre de fills en pugui tenir. Crec que l'ajut a les famílies no té contraindicació; en primer lloc, per una defensa de la llibertat d'opció, i, en segon lloc, perquè és una política redistributiva, de justícia social. Però no em sembla que s'hagi de fer una política per obtenir determinats nivells de natalitat, perquè llavors ens hauríem de posar d'acord sobre quins serien aquests bons nivells. I aquí, que jo sàpiga, no hi ha cap manament constitucional ni cap acord. Ara bé, és obvi que quan es dóna un dels nivells més baixos de fecunditat del món, alguna cosa estranya passa. Personalment, jo saludaria un augment de la natalitat que ens portés a uns nivells més pròxims a la mitjana europea com un signe de normalització. Però no crec que això sigui un objectiu polític. Sóc partidària d'una política familiar que sigui una política d'igualtat de gènere, a favor de la lliure elecció de les dones.

Fins ara, pràcticament només s'han sentit veus d'alarma perquè no naixien més nens.
S'ha fet un discurs de plorar molt per la baixa natalitat, alhora que no es feia pràcticament res per ajudar que augmentés. I també sense considerar tots els avantatges que derivaven de la baixa natalitat. Fins ara, la baixa natalitat ha significat un estalvi per a tothom: estalvi per a les famílies, per a les administracions públiques... S'ha pogut portar l'ensenyament obligatori fins als setze anys, obtenir una escolaritat al cent per cent des dels tres als sis anys, en bona part gràcies a l'estalvi generat per la disminució del nombre de criatures. S'han pogut obtenir efectes qualitatius molt importants gràcies a la reducció quantitativa. Però si ara augmenten els naixements, s'hauran de mantenir aquests nivells d'escolarització. I hi haurà més criatures. Això, per a les administracions públiques, pot ser un repte important. Espero que el saludin després de tants anys de plànyer-se per la baixa fecunditat; que el saludin, però també que hi facin front adequadament.

Veu una unitat demogràfica a l'espai mediterrani?
La Mediterrània sempre ha estat un àmbit d'interrelació important. Actualment, amb les migracions del Sud cap al Nord, potser és més evident que en un passat recent. Però ni tota l'emigració de l'Àfrica del Nord va cap als països mediterranis -es dirigeixen molt més cap al Nord- ni tota la immigració que ens arriba a nosaltres és d'aquest àmbit, sinó que també prové d'Amèrica Llatina, d'Àsia i d'altres zones. El que sí que és interessant és que en aquests moments es presenta la Mediterrània com una de les grans fronteres demogràfiques mundials, juntament amb la dels Estats Units i Mèxic. Això és cert pel que fa a la diferència de nivell de vida. La Mediterrània, com la frontera dels Estats Units, és una de les grans fronteres geopolítiques, socioeconòmiques, del món. I precisament per això, perquè separen diferències de nivell de vida, d'oportunitats, són un àmbit de relació molt intensa. Però penso que ara ja es té una visió d'aquest àmbit mediterrani més contrastada en l'aspecte demogràfic del que realment és.

En quin sentit?
Encara hi ha la visió que nosaltres tenim una fecunditat molt baixa, cosa que és certa, i que l'Àfrica del Nord té una fecunditat molt alta, cosa que ja no és certa. A hores d'ara, el Marroc té una fecunditat semblant de la que teníem nosaltres l'any 1975. I les ciutats marroquines estan en un nivell de fecunditat de prop de dos fills per dona, amb la particularitat que aquests nivells, que ja són considerablement baixos respecte al que eren, estan baixant. I, en canvi, els nostres, que són molt baixos, estan pujant. Si s'observen les previsions de Nacions Unides, que es renoven cada dos anys, per a l'Àfrica del Nord a l'horitzó 2025, es veu que, a cada revisió, baixen diversos milions d'habitants.

Com pensa que evolucionarà demogràficament aquesta àrea els propers anys?
Això ja és una aposta que jo faig: crec que els pròxims anys, el Sud d'Europa creixerà més del previst i el Nord d'Àfrica creixerà menys del previst, i que, segurament, d'aquí a molts anys, la diferència serà menys important del que és ara. Segurament, països com el Marroc estan destinats a mitjà termini a convertir-se en països d'immigració d'altres parts de l'Àfrica. Nosaltres, fa 30 o 35 anys, érem un país d'emigració massiva cap a Europa: milions d'espanyols van anar-hi. Qui ens havia de dir que esdevindríem un país d'immigració? No obstant això, aquell nivell migratori va ser una de les bases del desenvolupament posterior d'Espanya. Va haver-hi remeses de diners dels migrants, va haver-hi modernització del país, va haver-hi adquisició de qualificacions professionals. Segurament, alguns dels països de l'Àfrica del Nord que avui dia estan en aquesta posició, a mitjà termini no estaran ni entre els països més emigratoris ni entre els més diferenciats dels països europeus.[peus foto, destacats...]
"Es parla de l'envelliment de la població com un problema, quan l'envelliment vol dir l'èxit en la lluita contra la mort"."Es difícil imaginar-se una ciutat que no tingui immigració, una ciutat on no arribi mai ningú nou (...). Això no seria una ciutat, seria un poble gran"."Em sembla bastant patètic que amb una història com la nostra ara ens posem a veure la immigració com una cosa mai vista, el gran repte del futur. Si nosaltres estem fets d'onades migratòries successives!""Que aquesta immigració que es rep ara sigui d'unes característiques diferents perquè és estrangera, d'acord. Però no s'ha de mitificar, perquè la immigració d'abans tampoc no era d'una gran afinitat".Segons Anna Cabré, "l'allargament de la vida és un fet imparable, i segurament el més irreversible de tots"."S'ha de fer possible que les dones i els homes que volen tenir criatures en puguin tenir segons la seva voluntat. L'absència d'una política familiar fa que moltes vegades el nombre de fills que les persones tenen quedi molt per sota dels seus desitjos"."Encara hi ha la visió que l'Àfrica del Nord té una fecunditat molt alta, cosa que ja no és certa", explica la directora del Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB."Països com el Marroc estan destinats a mitjà termini a convertir-se en països d'immigració d'altres parts de l'Àfrica. Nosaltres érem un país d'emigraciómasiva cap a Europa. Qui ens havia de dir que esdevindríem un país d'immigració?".