|
|
|||||||||||
|
Claus
per explorar la història Com aplicar les teories matemàtiques a la història
|
Glossari d'Història
|
||||||||||
|
|
|||||||||||
LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM (1789 - 1833) La Catalunya del segle XVIII Al llarg del segle XVII, la població espanyola va augmentar. Tot i la dificultat de l'enorme poder econòmic del sectors privilegiats (La corona, la noblesa i l'Església). L'augment de la població va fer créixer la demanda d'aliments, l'absència de terres lliures va obligar a conrear les de pitjor qualitat, i provocà el descens del rendiments i l'apujada dels preus dels productes. Els grups privilegiats posseïen la major part de la propietat territorial, no pagaven impostos, ostentaven la major part dels càrrecs públics i s'oposaven a qualsevol canvi que posés en perill els seus privilegis. La resta de població suportava la major part de les càrregues econòmiques i es trobava marginat dels centres de decisió política. La guerra del francès (1808 - 1814) El nou rei, Carles IV, va apartar del govern els vells ministres il·lustrats, va anomenar primer ministre Manuel Godoy i va tancar les fronteres amb França. La guerra (1793 - 1795) va afectar fonamentalment Catalunya i el País Basc. A partir de 1794, la incapacitat de l'exèrcit espanyol, van traduir-se en l'avenç sobre Catalunya de les tropes franceses. Les negociacions de pau, van dur a la Pau de Basilea on en realitat es va produir un reconeixement, en acceptar Espanya la seva condició d'Estat subordinat a França. Al 1805, a la batalla de Trafalgar, van perdre gairebé tota la flota en destrossar l'almirall anglès Nelson l'armada francoespanyola. El 1807, Napoleó obtingué el consentiment del govern perquè els seus exèrcits travessessin Espanya per atacar a Portugal.(Tractat de Fontainebleau). Al 1808, un motí a Aranjuez, es trobaven els monarques. El motí, dirigit per la noblesa i pel clergat, aconseguí l'abdicació del rei Carles IV en el seu fill Ferran i evidencià una profunda crisi. Carles IV reclamà la protecció de Napoleó i aquest va cridar pare i fill a Baiona. El resultat fou l'abdicació d'ambdós. Napoleó va nomenar rei el seu germà Josep i convocà Corts a Baiona per tal d'atorgar una constitució al país, que reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, els impostos i l'accés als càrrecs públics. El 2 de maig de 1808, el poble de Madrid es va alçar contra l'invasor francès. Desprès d'un seguit de victòries de l'exercit espanyol Napoleó va tornar a estabilitzar la presència francesa a la península. Des de la meitat del 1812, el curs de la guerra comença a ser desfavorable per als francesos. Napoleó decidí pactar la fi del conflicte amb els espanyols i, cap al final del 1813, les seves tropes començaren a abandonar el territori espanyol. La divisió de la població davant de l'ocupació era la següent:
La junta central es mostrà incapaç de dirigir la guerra i va convocar, pel maig del 1809, unes Corts. En la seva primera sessió s'aprovà el principi de sobirania nacional (el poder resideix en el conjunt de ciutadans). La constitució conté, una declaració àmplia de drets del ciutadà: Llibertat d'impremta, igualtat davant la llei, inviolabilitat del domicili, dret de petició, llibertat civil, dret de propietat, etc. El poder legislatiu correspon a les Corts unicamerals, representen la voluntat nacional i tenen amplis poders. El sufragi és universal, masculí i indirecte i el monarca és el cap del poder executiu. Absolutisme i liberalisme (1814 - 1833) Ferran VII, va entrar a Espanya per la frontera, i mostrar voluntat d'acceptar les condicions dels liberals. Els absolutistes, la noblesa i el clergat mobilitzaren el poble perquè mostressin la seva adhesió al nou Rei. Ferran VII, segur ja de la feblesa del sector liberal, va trair les seves promeses i protagonitzà un cop d'Estat, en declarar nul·la la constitució i el decrets de Cadis. Es produí la restauració de totes les antigues institucions, es va restablir el règim senyorial i es restaurà la Inquisició. La situació internacional, les potències europees havien signat la Santa Aliança que garantia la defensa de l'absolutisme i el dret d'intervenció en qualsevol país per tal de frenar l'avenç del liberalisme. A principis de 1820, el pronunciament iniciat pel coronel Rafael Riego, obligaren el Rei, finalment, a acceptar de convertir-se en monarca constitucional. Les corts es van formar amb àmplia majoria de diputats liberals. Es va restaurar la constitució i crearen la milícia Nacional. Les reformes provocaren ràpidament l'oposició de la monarquia. Ferran VII havia acceptat forçat i des del primer moment va posar tots el obstacles possibles, a més conspirà secretament contra el govern i cercà l'aliança amb les potències europees perquè envaïssin el país i restauressin l'absolutisme. La Santa Aliança respongué i reposaren Ferran VII com a monarca absolut, es va iniciar per una força repressió contra els liberals. El 1830, el naixement d'una filla del rei, Isabel, provocà un greu conflicte en la successió al tron. L'Església passar a donar suport al germà del rei, Carles, com a futur monarca. Maria Cristina comprengué que, si volia salvar el tron per la seva filla, havia de buscar suports en els sectors més propers al liberalisme. Nomenada regent fins que Isabel pugui ocupar el tro que li havia deixat el seu pare, Ferran VII abans de la seva mort l'any 1833. El mateix dia, Carles es proclamà rei i comença la primera guerra carlina. LA CONFIGURACIÓ DE L'ESTAT LIBERAL (1833 - 1868) La guerra carlina La primera guerra carlina (1833 - 1839) enfrontà els Isabelins, partidaris d'Isabel i partidaris d'un sistema liberal contra els Carlins, seguidors de Carles i defensor de l'Antic Règim. La guerra implicar a tota la societat. Cada cop que una situació de crisi feia entrar en convulsió el sistema, el carlisme ressorgia amb la seva defensa de l'Antic Règim. L'aixecament carlí es va dur a terme a Catalunya i va ser minoritari i marginal al començament. A poc a poc, l'agitació es va anar estenent i aprofitant que el gros de l'exèrcit Isabelí es trobava a Navarra, el carlisme català va aconseguir controlar una bona part de Catalunya. Per contra, les tropes liberals van anar recuperant ciutats i es va fer evident la impossibilitat d'un triomf carlí. La revolució liberal i els progressistes (1833 - 1843) Les reformes introduïdes per la regent Maria Cristina. Ben aviat es va fer evident que les reformes eren absolutament insuficients. Al costat de la corona es van mantenir el liberalisme moderat, mentre que els progressistes es van manifestar la seva intenció de lluitar per imposar un sistema veritablement liberal. Davant les situacions de revoltes que varen sorgir, la regent va cridar a formar govern a un liberal progressista, Mendizábal, que va iniciar un programa de reformes (desamortització dels béns del clergat per aconseguir així recursos financers). La noblesa i el clergat pressionaren perquè Maria Cristina es desfés de Mendizábal, però la seva destitució, va provocar la revolta dels sectors progressistes. Després de l'aixecament progressista, la regent va torna a cridar els progressistes al poder i restablir la constitució de Cadis. En dues etapes (1835 - 1836) i (1836 - 1837), els progressistes, van assumir la tasca de desmantellar les institucions de l'Antic Règim i abordaren una reforma agrària que incloïa tres aspectes essencials:
L'any 1837 s'aprova una constitució de caire netament moderat. El suport decidit de la regent a la política moderada va provocar l'enfrontament directe de progressistes amb la corona. Maria Cristina, abans de donar suport a un govern progressista, va dimitir i va marxar a l'exili. Després d'una breu regència d'Espartero, Isabel II la van proclamar reina als tretze anys, al cap d'unes setmanes la reina va donar suport als polítics moderats. L'articulació del sistema liberal Els moderats eren un grup format per terratinents, grans comerciants i intel·lectuals conservadors, juntament amb restes de la vella noblesa, de l'alt clergat i dels alts comandaments militars. Defensaven la propietat privada, van trobar en el sufragi censatari l'arma ideal per impedir l'accés de les classes populars a la política. També defensaven la sobirania compartida entre les Corts i la Corona i es varen mostrar partidaris de limitar els drets del ciutadans, sobretot els col·lectius. Els progressistes eren un grup format pels sectors burgesos i urbans. Defensaven el principi de sobirania nacional sense límits i el predomini de les Corts en el sistema polític, rebutjaven el poder moderador de la corona. Eren partidaris d'enfortir els poders locals i defensaven amplis drets individuals i col·lectius. Els moderats al poder (1843 - 1868) Les eleccions del 1844, van donar un clar suport als moderats que volien assentar un liberalisme conservador. Van modificar la constitució progressista del 1837, aquesta recollia les idees bàsiques del moderantisme. Els moderats també varen voler millorar les relacions amb l'Església. L'any 1854, la unió de progressistes i part dels mateixos moderats, desembocà en el pronunciament militar i en l'elaboració de l'anomenat Manifest de Manzanares. Es van afegir a aquesta crida diversos caps militars. La reina Isabel II forçada va cridar a formar govern el vell militar progressista Espartero i es van convocar eleccions a Corts constituents, es va formar un govern on hi havia els progressistes i unionistes. Durant dos anys, el nou govern va intentar restaurar els principis dels progressisme i va començar l'elaboració d'una nova constitució, que no va ser promulgada mai. Les dues línies d'acció més important van ser la represa de l'obra desamortitzadora i la llei de ferrocarrils. TRANSFORMACIONS AGRÀRIES I EXPANSIÓ INDUSTRIAL (1833 - 1874) L'evolució agrària i el creixement demogràfic La desamortització, que consisteix en la confiscació per part de l'Estat de la majoria de les propietats pertanyents a l'Església, i als ajuntaments, per vendre-les al millor postor. Això va significar uns ingressos per reduir el problemes de la hisenda pública i millorar la producció agrària. Com a conseqüència de la desamortització i dels avenços, la comercialització de la producció agrària va augmentar i també ho va fer la producció mateixa tot i que el canvi tècnic era molt limitat. L'escàs progrés de l'agricultura va frenar una de les principals contribucions al creixement econòmic modern: permetre a una proporció creixent de població de dedicar-se a la indústria o al comerç. A Catalunya, la vinya, va constituir el motor principal d'una agricultura comarcalment cada vegada més especialitzada. El 1860 un bon nombre de comarques ja es podien considerar de monoconreu vitícola. L'increment de la població es va produir gràcies al descens de la taxa de mortalitat i al manteniment d'una elevada natalitat. Els moviments migratoris interns van ser més intensos que a la resta d'Espanya a causa de la forta atracció dels nuclis industrials. El naixement de la indústria moderna: el cotó A l'Espanya del segle XIX, l'economia continuava essent principalment agrària, incapaç de competir en el mercat internacional. Dins d'aquest context Catalunya constituïa una excepció, la introducció de noves tecnologies va transformar radicalment la manera de produir. La indústria moderna del cotó es va iniciar a partir de les iniciatives per obtenir fil més barat quan, el 1802, es va prohibir importar cotó filat. L'aplicació ràpida dels descobriments que es van fer a la Gran Bretanya per aconseguir que una sola persona pogués treballar alhora amb un nombre elevat de fusos demostra el gran dinamisme d'aquest sector. La guerra contra Napoleó i l'inici de l'emancipació de les colònies va provocar una desarticulació del mercat. El ritme expansiu es va reprendre ràpidament; el seu mercat principal va esdevenir el de l'interior de Catalunya i el de la resta d'Espanya. El 1833, va entra en funcionament la primera fàbrica que utilitzava l'energia del vapor: la Societat Bonaplata. El procés de mecanització de la producció va ser més ràpid en els filats que en els teixits. Mentre que el 1861 els fusos mecànics havien substituït completament els manuals, els telers mecànics no arribaven a ser la meitat del total. La causa de la ràpida mecanització de la filatura va ser l'escassetat de mà d'obra quan es van incorporar al mercat laboral les generacions menys nombroses. La mecanització va fer baixar el costos i també en un grau menor, els preus de venda. Això va estimular encara més la demanda. La pobresa del subsòl català duia a una dependència energètica de l'estranger. A mesura que va anar avançat el predomini de les màquines i la utilització d'energia inanimada, l'objectiu de reduir els costos va desplaçar la producció cap als ports.
Les dificultats per expandir l'ús de màquines de vapor, va fer que es difonguessin les colònies, uns establiments industrials típics del paisatge industrial català. Les colònies comportaven tot un conjunt d'edificacions. Al costat de la fàbrica hi havia l'església, escola, habitatges, economat, centres recreatius per a ús dels treballadors i les seves famílies. A les colònies es van establir unes relacions socials molt més àmplies entre els treballadors i els empresaris. Les raons de l'èxit de la industrialització catalana cal buscar-los en l'ambició empresarial i en la capacitat per expandir la producció en unes condicions socials desfavorables. Per entendre per què la industrialització catalana no es va difondre cap a altres zones de l'Estat hem de tenir en compte una colla de raons. La primera és l'escassa capacitat de comprar de la immensa majoria dels consumidors espanyols, una demanda escassa comporta uns preus més alts. La posició geogràfica d'Espanya, comportava un desavantatge tant per adquirir primeres matèries com per col·locar la producció a l'àrea del mercat. L'estructura industrial a Espanya El 1856 les indústries alimentàries representaven més de la meitat del total. Les indústries com ara la metal·lúrgica i la química, amb prou feines arribaven, cada una, al 3 % Catalunya concentrava una quarta part de tota la indústria i la part més moderna. La transformació industrial durant la segona meitat del segle va permetre reduir el pes de la indústria de l'alimentació en benefici del sector tèxtil i d'altres béns de consum. Gràcies a l'existència de grans jaciments de carbó a Astúries, aquesta regió es va convertir en el centre siderúrgic d'Espanya. L'acumulació de capital derivada de la tradició manufacturera prèvia, van consolidar una indústria siderúrgica moderna localitzada a Biscaia. La construcció de la xarxa ferroviària El 1829, es va presentar a Espanya la primera sol·licitud per construir una línia. El primer tram va ser inaugurat el 1848 i unia Barcelona amb Mataró. La primera gran etapa d'expansió de les construccions ferroviàries s'inicia amb l'aprovació de la llei General de Ferrocarrils del 1855. En primer lloc, es va consolidar l'estructura radial de la xarxa ferroviària espanyola, amb centre a Madrid. En segon lloc, l'amplada entre carrils, que quedà fixada en unes mides superiors a les de la majoria de línies europees. Aquestes dues decisions foren un error perquè, per un banda, no van quedar comunicades algunes de les regions amb una economia més dinàmica; i per l'altra, van dificultar els intercanvis amb la resta d'Europa. L'ajuda pública no es va limitar només a donar subvencions directes a les companyies. Les concessionàries van poder importar, lliures de drets, els materials necessaris per construir i explotar les línies. La construcció del ferrocarril va tenir efectes positius sobre el conjunt de l'economia espanyola. En primer lloc, no es va crear a Espanya fins al 1880 una indústria de material ferroviari i per aquells anys, els preus del productes havien baixat molt. En segon lloc, el transport per mitja del ferrocarril estalviava tenir que transportar els productes amb animals i això a la vegada feia que les superfícies de conreu pel menja dels animals es convertissin en terres de conreu. La imprescindible reforma de la hisenda En el regnat de Carles IV la disminució dels ingressos va obligar a recórrer a l'emissió de deute públic. Entre el 1788 i el 1806 el pes d'aquest deute va augmentar. La guerra contra Napoleó va fer empitjorar encara més aquesta situació. La pèrdua de les colònies, a més de comportar la desaparició d'un mercat privilegiat, va fer desaparèixer les remeses d'or i de plata. Aquesta pèrdua va col·locar les finances públiques en una situació insostenible mentre es mantingués l'exempció de pagar impostos als privilegiats. La reforma, anomenada de Mon-Santillán. El nou marc tributari va fer que la llei s'acostés a la realitat, es pretenia també d'uniformar l'estructura d'impostos en el conjunt del territori, que entrava dintre de l'objectiu polític d'unificar l'administració pública a Espanya. La llei va simplificar el nombre d'impostos i va crear els dos impostos directes fonamentals de la història contemporània espanyola: la contribució d'immobles, conreus i ramaderia i la contribució industrial. La reforma, però, va ser incapaç de generar els ingressos imprescindibles. Proteccionisme i lliure canvi
El industrials catalans, es van decantar per la protecció dels productes acabats. Defensaven la lliure entrada de primeres matèries i la necessitat de l'aranzel sobre la producció manufacturada. La política proteccionista del segle XIX ha estat considerada un obstacle per a la vinculació amb el mercat internacional. D'aquesta manera el proteccionisme va ser una de les causes més destacades de la feblesa del desenvolupament industrial. EL SEXENNI DEMOCRÀTIC (1868 - 1874) Els antecedents de la revolució del 1868 La crisi financera es va originar per l'evidència que les inversions ferroviàries no eren rendibles, l'explotació de les línies va posar al descobert que els ferrocarrils espanyols produïen uns rendiments molt escassos. La guerra de Secessió dels Estats Units n'havia interromput les exportacions de cotó en floca i els preus d'aquest producte, atesa la seva escassetat, van experimentar una pujada espectacular. Moltes petites indústries del sector cotoner català no van poder fer front a l'augment de preus. La crisi de subsistències es va iniciar l'any 1866 i va estar provocada essencialment per un seguit de males collites que van donar com a resultat una mancança de blat. Immediatament, els preus d'aquest producte va començar a pujar. Al camp, la fam va conduir a un clima de greu violència; a les ciutats industrials de Catalunya algunes indústries van tancar portes, l'atur va augmentar i el nivell de vida de les classes treballadores va baixar encara més. El 1866 el govern O'Donnell va reprimir durament una revolta, que demanaven reformes del sistema polític. O'Donnell fou apartat del govern per la Reina, però els següents gabinets moderats van continuar governant per decret, van tancar les Corts. L'any 1867 un moviment insurreccional es va estendre per Catalunya. Hi eren implicats progressistes, demòcrates i republicans. El moviment va ser durament reprimit però evidencià l'estat de malestar. Davant de la repressió política sistemàtica i la impossibilitat d'accés al poder, el partit progressista es va anar allunyant de mica en mica del règim. L'agost del 1866, l'oposició va unificar les seves accions per acabar amb el moderantisme al poder. Es tracta del pacte d'Ostendre, signat per progressistes i demòcrates exiliats. El pacte era clarament antiisabelí. Els demòcrates aconseguien imposar el sufragi universal. Pel que fa als progressistes (Prim), ni el sufragi universal ni el derrocament d'Isabel II eren objectius, però n'acceptaven per tal d'acabar amb el domini dels moderats. A aquest pacte s'hi va adherir els unionistes, després de la mort d'O'Donnell, va ser fonamental per al triomf de la revolució. Van aportar una bona part de la direcció de l'exèrcit i van privar Isabel II del suport de gran part dels militars. Però, d'altra banda, el caràcter conservador i oposat dels unionistes van contrarestar el pes del demòcrates i va atorgar a l'aixecament del 1868. La revolució del 1868. La fi del moderantisme El 1868, l'esquadra que estava concentrada a la badia de Cadis es va revoltar, contra el govern d'Isabel II. El general Prim es va reunir amb els revoltats i tot seguit va aconseguir el suport de la població de Cadis. Als dies següents, Prim va anar revoltant successivament altres ciutats. A Barcelona la Junta Revolucionària, estava controlada per republicans i progressistes, fet que li atorgà un caràcter força radical. Enderroquen la Ciutadella i exigia la fi de la monarquia borbònica. El govern i la Corona es van trobar completament aïllats. Les escasses tropes fidels al govern van ser derrotades. Isabel II va sortir cap a l'exili a França el 1868. El govern provisional, format per progressistes i unionistes, va posar ràpidament en marxa un programa de reformes. La constitució del 1869, era clarament liberal - democràtica i es va mantenir la monarquia com a forma de govern. El reconeixement del sufragi universal va tenir importants conseqüències en l'organització dels partits. Aquests, havien de fer un esforç considerable perquè el seu missatge polític arribés a l'electorat. L'activitat més important la duien a terme als nuclis urbans. El panorama polític al nou parlament, a partir del 1869:
La monarquia D'Amadeu de Savoia (1870 - 1873) El triomf a les eleccions dels partits que defensaven la monarquia i la promulgació de la Constitució del 1869, van fer que la principal tasca del govern consistís a trobar un monarca. Va ser finalment Prim l'encarregat d'establir unes complexes negociacions i finalment, va aconseguir imposar-se la candidatura d'Amadeu de Savoia. Tres dies abans havia estat assassinat a Madrid el general Prim; el nou monarca es va quedar sense el seu defensor i conseller més fidel. Amadeu I va comptar des del principi amb l'oposició dels moderats. Aquests van començar a organitzar un partit alfonsí (fill d'Isabel II). Immediatament aquesta opció va comptar amb el suport de l'Església. Tampoc, no comptava amb el suport dels sectors republicans. El regnat d'Amadeu de Savoia es va caracteritzar per unes dificultats constants.
L'element fonamental que va conduir la crisi final del regnat d'Amadeu de Savoia va ser la desintegració de la coalició governamental. Es van succeir dos anys sis governs. Mancat de tot suport, el 10 de febrer de 1873 Amadeu de Savoia. La primera república espanyola Davant de la renúncia d'Amadeu de Savoia, les Corts van decidir sotmetre a votació la proclamació d'una República que va ser aprovada l'any 1873. El partit Demòcrata Republicà Federal, dirigit per Francesc Pi i Margall, defensava la forma republicana de govern i el laïcisme de l'Estat. Tenia el suport de la petita burgesia i de les classes populars urbanes. Però el republicans federals, es trobaven dividits en dues tendències: els anomenats "benèvols" i els anomenats "intransigents". Els benèvols (Pi i Margall) controlaven la direcció central del partit i mostraven especial preocupació per respecte a la legalitat. Els intransigents (José Mª de Orense) defensaven, el recurs a la via insurreccional com a mètode per proclamar la República federal. Un altre sector republicans, unitaris (Castelar), eren partidaris d'un estat no federal sinó centralitzat, i també mantenien posicions molt més conservadores. El català Estanislau Figueras fou el primer president de la República. Les Corts es van obrir el Juny del 1973 i va ser nomenat President Francesc Pi i Margall i es va començar a redactar un projecte de Constitució que declarava l'organització federal de la República. Els republicans es trobaven cada cop més dividits. Els successius governs republicans no van aconseguir dotar el règim de l'estabilitat necessària per poder governar. El conflicte carlí, havia deixat de ser un problema d'unes quantes partides per convertir-se en un veritable front obert, costós, contra un autèntic exèrcit. A Cuba, la guerra iniciada el 1868 continuava i la República fou incapaç de millorar la situació. El dia 3 de gener de 1874 es van obrir les Corts i el govern de Castelar va ser derrotat. El 29 de desembre de 1874, el pronunciament militar de Martínez Campos a Sagunt va proclamar rei d'Espanya Alfons XII. Cap a una societat de classes i urbana Al llarg de la primera meitat del segle, es van anar aprovant les mesures que anul·laven els drets senyorials. Al llarg del segle XIX la societat va quedar dividida en dues classes: Els propietaris i els treballadors. L'aparició de noves activitats econòmiques van produir un augment del poder econòmic de la burgesia, mentre la noblesa va perdre la seva preeminència i l'Església catòlica va veure reduïda la seva capacitat econòmica. L'increment de la població urbana fou una de les conseqüències més visibles del segle XIX. L'enorme creixement de les ciutats va generar greus problemes d'habitalitat i de sanitat: la manca d'habitatges, la limitació d'espai i les malaies infeccioses. Va ser a les ciutats, on es va difondre ràpidament els avenços propis de la nova societat (carrers amplis i avingudes, enllumenat públic, xarxa d'aigua corrent i serveis de clavegueres). Les noves classes dirigents La gran noblesa, conservà la majoria de les terres i fins i tot van adquirir noves. A mesura que avançava el segle, els patrimonis nobiliaris van disminuir. Cap al final del segle les fortunes dels industrials i comerciants eren ja molt superiors a les nobiliàries. El procés de revolució liberal va anar conformant una burgesia vinculada als negocis. Una gran part d'aquesta incipient burgesia es va sentir més atreta per la inversió en terres, que no pas per la indústria. Entre el 1838 i 1868 la burgesia catalana va viure un moment d'esplendor. El 1869 la poderosa institució que acabaria essent anomenada Foment del Treball Nacional (1889) i que juntament amb la Cambra de comerç (1886) dominaren la vida econòmica catalana del final de segle. La burgesia industrial catalana, es va preocupar essencialment d'aconseguir de l'Estat la necessària política proteccionista. Les classes mitjanes constituïren una franja intermèdia entre els poderosos i els assalariats, eren un nombre reduït. La seva expansió va anar unida al desenvolupament urbà. Les classes mitjanes compartiren amb els grups poderosos l'estil de vida. Ideològicament eren conservadors, defensaven l'ordre i la propietat. Les classes populars Les classes baixes urbanes es dedicaven als serveis. El creixement urbà i la estructura de l'Estat liberal van concentrar a les ciutats uns treballadors de serveis. La terra es concentrava en poques mans i, sobretot, en les de qui no la treballaven. El nombre de jornalers va anar augmentant durant la primera meitat del segle XIX. Les raons cal buscar-les en la progressiva transformació dels anteriors pagesos de les terres senyorials o arrendataris. A Catalunya hi va haver molts pagesos que van poder convertir-se fàcilment en propietaris, sobretot de les terres eclesiàstiques. Els orígens de la classe obrera van indissolublement lligats al procés d'industrialització que es va produir a Catalunya al llarg del segle XIX. El patró, propietari d'un establiment industrial, comprava la força de treball d'un obrer. Les jornades laborals eren de 12 a 14 hores en establiments foscos, humits i mal ventilats. També les condicions de vida eren molt dures. No només els salaris eren molt reduïts, sinó que les cases, moltes vegades veritables barraques. Les primeres organitzacions obreres (1840 - 1868) Les primeres associacions amb caràcter sindical es van formar a Catalunya cap a la dècada del 1840. La societat de teixidors i l'Associació Mútua de teixidors de Barcelona. Aquests primers sindicats eres federacions d'oficis que agrupaven tots el treballadors d'un mateix ram. La vaga fou el principal mitjà utilitzat per forçar les negociacions. El primer conflicte important fou la vaga contra les selfactine l'any 1854. L'auge del moviment reivindicatiu va atemorir els patrons, que aconseguiren del govern l'aprovació de mesures repressives. Una bona part dels dirigents i membre de les societats obreres se sentiren atrets per les idees democràtiques i republicanes. L'ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1874 - 1902) Els fonaments de la restauració El sistema polític configurat per Cánovas tenia un caire netament conservador, es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però amb un funcionament escassament democràtic. El cop d'Estat fou rebut amb satisfacció pels grups conservadors. Les bases de la Restauració van quedar fixades en la constitució de 1876: establia la sobirania compartida entre les Corts i la corona, l'organització de les Corts en dues cambres (Congrés i Senat) i proclamava la confessionalitat catòlica. L'estabilitat del nou règim es fonamentà en l'alternança en el poder de dos partits polítics (conservadors i liberals), aquest renunciaven als cops d'Estat per accedir-hi al poder. La monarquia jugava un paper arbitral en la vida política. Quan hi havia un crisi, el monarca cridava a formar govern al cap de l'altre partir, que aquest convocava eleccions. El partir de convocava les eleccions, era el que tenia que guanyar, per això aquestes eleccions, eren víctimes d'un sistema de corrupcions. L'estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana. Els dos grans partits del torn dinàstic eren el conservador i el liberal, estaven d'acord en allò més fonamental, però assumien dos papers complementaris. Ambdós eren partits de minories, coincidien en la defensa de la monarquia, la constitució, la propietat privada i la consolidació de L'Estat liberal, unitari i centralista. El partit conservador es va organitzar al voltant d'Antonio Cánovas del Castillo que va aglutinar els sectors més conservadors. El partit liberal tenia com a principal dirigent Práxedes Mateo Sagasta i va aplegar antics progressistes, unionistes i alguns ex-republicans moderats. Al marge del torn dinàstic: les forces d'oposició Al marge del torn dinàstic es trobaven:
La crisi agrària i el retorn al proteccionisme En algunes de les principals zones productores la reducció dels ingressos a causa dels alts costos de producció van fer desaparèixer els beneficis i bona part dels productors van haver d'endeutar-se i molts van arruïnar-se. A la crisi del cereal s'hi afegí la crisi de la viticultura. La vinya havia conegut una gran expansió a Catalunya lligada als estralls causats per l'arribada de la plaga de la fil·loxera a França. La fil·loxera entrà a Catalunya al 1879 i surt cap al 1908. El balanç final fou la desaparició de tota la vinya autòctona. Les pressions dels productes dels cereals i dels grans propietaris agrícoles va dur a terme l'aprovació d'un aranzel proteccionista. El 1906 s'aprovés un nou aranzel encara més protector, això deriva en un augment dels costos de producció i es van reduir els ingressos disponibles per les famílies. L'escàs ritme de l'augment de la demanda interior va fer que els industrials tèxtils confiessin en el mercat colonial. La guerra de Cuba i les Filipines Durant el llarg govern dels liberals les úniques mesures que es varen aprovar foren l'abolició de l'esclavitud i que els cubans poguessin tenir representació pròpia al Parlament espanyol, però el projecte de l'Estatut colonial fou rebutjat per les Corts (1893) Les tensions entre la colònia i la metròpoli augmentaren arran dels forts aranzels proteccionistes que Espanya imposava a l'illa per tal de dificultar el comerç amb els Estats Units. L'aranzel del 1891 va reforçar la condició de Cuba com mercat reservat. El 1898, els Estats Units declaren la guerra a Espanya i intervenen en Cuba i les Filipines, tot desencadenant una ràpida guerra que va acabar amb la derrota de l'esquadra espanyola. Al desembre Espanya perdia Cuba, Puerto Rico i Filipines. ORÍGENS DEL CATALANISME (1833 - 1901) El redreçament cultural: La Renaixença A principis del segle XIX el català està en crisis com a llengua cultural. A partir de l'any 1833, la llengua es va convertir en el símbol d'un moviment que dedicà bona part a conscienciar els ciutadans de la necessitat de fer del català una llengua de cultura. L'any 1859 s'inicià la celebració dels Jocs Florals. L'objectiu del certamen era de premiar textos poètics escrits en català antic o literari modern. Els Jocs van contribuir a l'acceptació social del català. Els anys setanta foren els de màxima plenitud de la Renaixença. Les classes populars sempre havien utilitzat el català com a llengua de comunicació oral i existia una literatura i un teatre populars. Els partidaris d'un català culte menyspreaven aquells que defensaven una llengua col·loquial. Els defensors d'un català popular retreien als primers la utilització de paraules incomprensibles i formes artificioses. Els inicis del catalanisme polític La configuració del nou Estat liberal comportà una centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar. Les primeres mostres d'oposició a aquest centralisme foren els moviments populars, entre el 1835 - 1843, la formació de Juntes revolucionàries que exigien més poders polítics per a Ajuntaments i Diputacions. El federalisme trobà en el Partit Republicà Democràtic Federal el vehicle adequat per difondre's. El republicanisme defensa la forma de república de govern, el laïcisme i l'ampliació dels drets democràtics i socials. Francesc Pi i Maragall fou el principal inspirador d'aquest republicanisme federal que concebia el poder de l'Estat com el resultat d'una sèrie de pactes successius entre les unitats bàsiques de la societat: l'individu, el municipi i la regió. El pensament de Valentí Almirall, en aquest període republicà - federal, girava al voltant del convenciment que la modernització d'Espanya només podia arribar a partir de la implantació d'una república federal, que trenqués amb la tradició centralista i unitària de la monarquia espanyola, que impedia el progrés de les zones perifèriques més desenvolupades econòmicament i socialment, com Catalunya. Durant la Restauració el republicanisme federal va perdre pes a Catalunya. Josep M. Vallès i Ribot, l'any 1883 va impulsar un projecte de constitució de l'Estat Català dins la federació Espanyola. Aquest text declara l'Estat català com a sobirà i autònom, estableix també que a Catalunya hi hauria unes Corts Catalanes, amb un Congrés elegit per sufragi universal directe i un Senat elegit pels Ajuntaments. Atorga amplis poders al govern de Catalunya. El catalanisme conservador Part del clergat va anar abandonant el suport al carlisme per cercar un espai dins el liberalisme més conservador. L'any 1891 es va fundar la Unió Catalanista, que volia ser una federació de tots el grups, centres i publicacions catalanistes. Tenia com a objectius la propagació de les idees regionalistes i la realització d'un programa comú. La seva base social estava formada majoritàriament de mitjans propietaris, comerciants, professionals liberals i fabricants que provenien de tot Catalunya. El suport massiu a la Unió vingué de la Catalunya rural. La maduració del catalanisme polític. La lliga Regionalista L'any 1899 es forma la Unió Regionalista. El seu programa incloïa explícites referències regionalistes i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya. L'any 1900 es va fundar una nova organització, el Centre Nacional Català. Estava formada per joves professionals amb una clara vocació política. Per l'abril del 1901, s'arribà a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades per al mes de maig. La candidatura es va conèixer amb el nom de la candidatura dels quatre presidents. Els èxits electorals de la candidatura unitària van afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la lliga Regionalista. TRANSFORMACIONS DEMOGRÀFIQUES I FORMACIÓ D'UNA BASE INDUSTRIAL (1875 - 1931) L'evolució demogràfica La transició demogràfica és un fenomen comú a tots el països que han modernitzat l'estructura econòmica i social, es caracteritza per una davallada intensa de la taxa de mortalitat i, més endavant, de la natalitat. El període més notable de creixement urbà va ser entre el final de la guerra mundial i la depressió del 29. El País Basc, Astúries i Catalunya, van atreure població com a resultat de la seva expansió econòmica. L'augment de la població i les seves oportunitats de feina va obligar molts espanyols a canviar de lloc de residència, el destí de majoria d'emigrants va ser Amèrica Llatina o les ciutats, principalment les industrials. La millora de la supervivència infantil, l'escassetat de feina durant els decennis inicials i l'avenç de la indústria va fer de la taxa d'emigració exterior espanyola una de les més elevades d'Europa. Els sous baixos i l'escassetat de la terra conreada per persona van ser els factors determinants de la decisió d'emigrar. La qualificació educativa també té un paper rellevant en la decisió de cercar millors oportunitat de desenvolupament personal. A partir de la Primera Guerra Mundial. L'àrea industrial de Barcelona va absorbir la primera gran onada dels moviments de població del segle XX. Les comarques de Barcelona van ser el lloc de destinació de gairebé la meitat dels emigrants. Al final d'aquesta etapa gairebé un de cada cinc catalans havia nascut fora del territori de Catalunya. Desenvolupament agrari i conflictivitat social A més de la mala qualitat de la terra i l'endarreriment agrari hi va tenir un paper destacat la distribució de la propietat de la terra. Els propietaris dels grans latifundis tenien poc interès a fer conreus i a invertir per millorar la productivitat agrària. Com que hi havia més gent que volia treballar que no pas lloc de feina, això provocava una gran conflictivitat. En el decurs del segle les organitzacions pageses va fer que la mobilització s'anés vinculant cada cop més a una reforma agrària. A Catalunya, la mort de les vinyes a causa de la fil·loxera va provocar el conflicte agrari atès que els propietaris van voler aprofitar la renovació dels contractes de rabassa morta per aconseguir avantatges. La tensió entre rabassaires i propietaris es va allargar fins a la Guerra Civil i l'oposició dels primers no va poder evitar una distribució dels ingressos més favorables als amos. Aquest desenvolupament limitat, només compensat pel progrés de la ramaderia, va fer que la població urbana creixent hagués de consumir aliments a un preu molt més alt que els del mercat internacional, amb la qual cosa la renda disponible per adquirir productes manufacturats era més baixa i això afectà negativament la indústria. L'expansiu del regadiu a Catalunya i València i l'augment del consum de fertilitzants van consolidar una àrees aïllades del litoral on els rendiments eren comparables als de les agricultures més avançades d'Europa. Tot i la major productivitat de l'agricultura mediterrània, no va ser suficient per produir uns efectes realment estimulants per a la industrialització. Després de la crisi de la fil·loxera el conreu de la vinya no va recuperar la importància anterior, excepte a la Rioja i a Catalunya. Tot i alguns esforços de l'administració, no hi va haver una millora general de les tècniques de producció. L'explotació dels recursos miners El fort augment de l'extracció de minerals s'explica en tres factors.
Com a conseqüència d'aquest tres factors, el nombre de concessions va créixer ràpidament. El desenvolupament miner també va tenir escassos efectes d'arrossegament sobre el conjunt de l'economia espanyola. La quantitat més gran dels recursos, la protecció aranzelària i la facilitat per ser enviats a costa van impulsar el predomini de la mineria, tot i la mala qualitat del producte. Aquesta no va un inconvenient per al desenvolupament de la mineria asturiana mentre els drets aranzelaris sobre el carbó estranger van ser elevats. Però el 1869, els va reduir, es va veure la competitivitat nul·la del carbó asturià i l'extracció carbonífera va anar lligada a les ajudes de l'Estat. Així, el 1935 la producció asturiana es va multiplicar per quatre. La mineria del ferro representa, en gran mesura, el cas oposat. La invenció del convertidor Bessemer va estimular d'una manera espectacular la demanda del mineral espanyol. A partir del 1871 es van crear un gran nombre de societats mineres. L'escassa demanda interior va orientar cap a l'exterior la part més important de la producció. Aquesta esplendor va convertir Espanya en el principal exportador de mineral de ferro d'Europa. El començament del segle XX, els nous procediments per produir acer van reduir dràsticament la importància dels jaciments bascos. El progrés industrial L'ús comercial de l'electricitat i la possibilitat de traslladar-la a grans distàncies van obrir la possibilitat de disminuir-ne els costos de producció. L'avenç de l'electrificació a Espanya es va fer en dues etapes. Entre el 1880 i el començament de la Primera Guerra Mundial, l'ús va estar restringit a l'enllumenat dels grans nuclis urbans, fàbriques i llocs públics. Durant la segona fase (1914 - 1930) l'ús a la indústria. El nou dinamisme de Catalunya La densitat industrial més gran que hi havia a Catalunya ja al començament d'aquesta etapa i la seva considerable tradició empresarial li van permetre aprofitar amb intensitat els avantatges del nou marc tecnològic. Aquest nou dinamisme industrial va venir afavorit per una estreta associació amb empreses estrangeres instal·lades a Catalunya. Simultàniament, el sector tèxtil va conserva la preeminència, però el seu pes dins el sector secundari es va reduir significativament amb relació al segle XIX. L'intervencionisme de l'Estat La intervenció econòmica de l'Estat va augmentar els anys vint. Pel que fa a la política comercial, l'aranzel del 1922 va col·locar Espanya entre els països més proteccionistes. LA FALLIDA DEL REFORMISME DINÀSTIC (1902 - 1914) Dins i fora del torn dinàstic El nou segle va coincidir amb una crisi de lideratge dintre els partits dinàstics. Amb Antonio Maura (conservador) i José Canalejas (liberal). Antonio Maura va estar al front del govern entre el 1903 i el 1905 i entre el 1907 i el 1909. L'any 1910, el liberal José Canalejas va formar un nou govern. Canalejas va iniciar la negociació de la llei de Mancomunitats, però el seu assassinat, al final del 1912, va posar fi al seu projecte reformista. El republicanisme va ser la principal força de l'oposició al torn dinàstic. El 1903 va néixer Unió Republicana. Les dissidències en el seu interior van portar a l'escissió protagonitzada per Alejandro Lerroux, que fundà el Partit Radical. El socialisme es va convertir en la segona força d'oposició a nivell de tot l'Estat. Els carlins també van experimentar algunes transformacions. Catalanisme i republicanisme Els primers anys de la Lliga Regionalista no van ser gens fàcils. La vaga general obrera de l'any 1902 la va obligar a definir-se com una força burgesa i de tarannà social netament conservador. Les desfetes electorals van provocar una crisi dins el partit catalanista i van evidenciar les discrepàncies ideològiques internes. La crisi esclatà l'any 1904 arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, quan un grup de regidors de la Lliga no obeïren els acords del partit de boicotejar la visita reial. L'expansió de la lliga es va veure frenada per l'aparició d'una nova i potent força política: el republicanisme lerrouxista. Lerroux, presentava un discurs molt radical i demagògic. Tenia un caràcter populista i mostrant un caràcter obrerista i revolucionari. El lerrouxisme va aconseguir ràpids èxits electorals. Enlluernat per aquests èxits Lerroux va trencar amb la Unión Republicana i l'any 1908 va fundar el Partido Radical. La solidaritat catalana va ser la primera gran aliança de les forces polítiques de Catalunya constituïda al voltant de les reivindicacions nacionalistes. Els èxits electorals de la Lliga i l'arribada al Congrés d'un grup important de diputats catalanistes va ser rebut amb hostilitat pel govern de Madrid. Atès que la Solidaritat Catalana era una aliança de partits amb pressupòsits ideològics força diferents, les contradiccions en el si de la coalició van aflorar ben aviat. Els fets de la setmana tràgica van acabar de dispersar el moviment solidari. La setmana tràgica del 1909 L'actuació espanyola es va orientar cap al nord d'Àfrica. El govern de Maura va optar per incrementar el nombre de soldats i es va decidir a l'enviament de tropes integrades per reservistes catalans. Si la guerra del Marroc ja era impopular, com ho era el sistema de reclutament de quintes, l'enviament d'aquest nou contingent va ser la guspira que va provocar una important protesta popular. La mobilització popular contra la guerra es va iniciar al port de Barcelona el 18 de juliol. La revolta es va allargar durant una setmana, i va originar un moviment que va adquirir un fort component antimilitarista. Les autoritats van respondre declarant l'estat de guerra i enviant reforços militars per reprimir les manifestacions. Després d'una setmana, l'exèrcit va posar fi a la revolta. La repressió posterior va ser molt dura. La formació d'un nou sindicalisme Els darrers anys del segle XIX i els primers del XX van ser anys de conflictivitat i de forts enfrontaments amb els patrons. El conflicte més important va tenir lloc l'any 1902 quan una vaga general va aturar durant una setmana 80.000 treballadors de Barcelona. A més, també va tenir conseqüències dins el moviment obrer. La UGT, que no havia donat suport a la vaga, va perdre quasi tota la seva influència a Catalunya. L'any 1911, la CGT va passar a anomenar-se definitivament Confederació Nacional del Treball (CNT) La mancomunitat de Catalunya La primera demanda oficial es va realitzar el 1911, després que la Diputació de Barcelona aprovés una declaració a favor de mancomunar les atribucions de les quatre diputacions catalanes. Canalejas es va comprometre a tirar endavant el projecte, però les circumstàncies no l'acompanyen. El partit Conservador, malgrat que alguns dels seus membres més reconeguts eren partidaris d'arribar a un acord amb els catalanistes, s'hi oposava perquè era una iniciativa parlamentària dels liberals. Els partits catalanistes que li donaven suport van iniciar una campanya de protesta i mobilització nacional i, finalment, el nou govern conservador va aconseguir la publicació d'un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius. L'actuació de la Mancomunitat es va adreçar en dues direccions fonamentals: d'una banda crear una infrastructura de serveis públics i administratius i de l'altra, portar a terme un projecte cultural i educatiu. La modernització de la societat catalana La societat catalana va conèixer un important procés de modernització de la seva estructura social al llarg del primer terç del segle XX, que va anar íntimament vinculat al procés d'urbanització. Aquestes mutacions de la societat aproparen l'estructura social de Catalunya a les pautes europees. La concentració urbana va afavorir l'aparició de nous models de sociabilitat que van ajudar a la configuració d'uns espais públics més populars i representatius. La premsa va conèixer un important increment dels tiratges gràcies a la millora dels mitjans tècnics i a un augment de l'alfabetització. Les associacions van constituir la manifestació més clara de la nova sociabilitat urbana. Finalment, la mobilització de masses va constituir el mètode més habitual d'actuació per part de les associacions. LA CRISI DEL PARLAMENTARISME I LA DICTADURA (1914 - 1931) L'impacte de la primera Guerra mundial La neutralitat va afavorir una important expansió econòmica, atès que la guerra va reduir la capacitat productiva dels països bel·ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes de tots dos bàndols. Les importacions va minvar i l'increment de la demanda exterior va fer augmentar les exportacions. Van ser anys de bons negocis i de ràpid i fàcil enriquiment, aquest creixement va tenir un component fortament especulatiu, ja que no sempre l'augment dels beneficis es va aprofitar per a la millora dels sistemes productius. L'elevada demanda dels anys de guerra va fer pujar els preus i va desencadenar un procés inflacionari. Les classes socials van conèixer un empitjorament de les seves condicions de vida, ja que l'apujada de preus no va anar acompanyada d'un augment equivalent en els salaris. Això va provocar un fort descontentament social i que desembocà en una important onada de reivindicacions i vagues. La Guerra Mundial, va contribuir a accentuar les diferències socials i a crear un clima de tensió. La crisi de l'any 1917
La descomposició progressiva del sistema L'any 1919 va tenir lloc un fort moviment vaguístic que s'inicià amb la vaga de la Canadenca, es va aconseguir la paralització del 70% de la indústria local. Després de forts enfrontaments, l'exèrcit va ocupar la fàbrica i va militaritzar els treballadors, però finalment es va arribar a un acord amb la patronal es readmetrien els acomiadats, s'alliberarien els detinguts, s'augmentarien els jornals i s'acceptaria la jornada laboral de vuit hores. Els anarquistes, i en menys mesura els socialistes, van impulsar revoltes camperoles. L'incompliment de la promesa d'alliberar els presos va fer reprendre la vaga i la patronal va respondre amb el tancament d'empreses. La situació va derivar en una radicalització extrema de les posicions dels sindicats i de la patronal. Aquesta situació va ser aprofitada per les autoritats militars per fer-se amb el control de la situació i exercir una forta repressió. Al seu torn, empresaris i patrons va constituir la Federació Patronal que pretenia aturar la força dels sindicats obrers, van organitzar bandes de pistoles a sou per assassinar els dirigents obrers. D'altra banda, la patronal va aprofitar la situació per fer front a la davallada de la producció un cop acabada l'elevada demanda de la Guerra Mundial. El pistolerisme es va fer l'amo dels carrers de Barcelona i, entre el 1917 i el 1922, van tenir lloc més de 800 atemptats, entre els assassinats destaquen personalitats com el comte de Salvatierra o el mateix cap de govern Eduardo Dato. La lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar al final de l'any 1918 una campanya en defensa de l'autonomia. Pel novembre del mateix any, una delegació de la Mancomunitat va presentar al govern i a les Corts de Madrid. El govern s'hi oposà i el projecte va ser mal rebut. El projecte desencadenà un sentiment anticatalanista. L'animadversió amb què va ser rebuda la proposta autonòmic, van fer tirar enrere les reivindicacions autonomistes de la Lliga, que va donar suport al govern de Madrid. A Catalunya, es van sentit traïts i van acusar a la Lliga de col·laborar i sostenir el corrupte i centralista sistema polític. Les autoritats espanyoles van decidir endegar algunes accions militars per afermar l'autoritat espanyola en el nord d'Àfrica. L'any 1921, el general Silvestre va iniciar una campanya en el cor de Rif. Les tropes africanes van atacar i varen provocar una gran desbandada entre les tropes espanyoles, que van tenir més de 10.000 baixes i van perdre quasi tot el territori ocupat. El desastre d'Annual. Les responsabilitats pel desastre d'Annual van provocar un fort debat parlamentari en el qual socialistes i republicans van exigir mesures dràstiques que apuntaven directament al rei. Però l'Expedient no va arribar mai a ser discutit a les Corts, ja que dies abans el cop d'estat del General Primo de Rivera va aturar tot el procés. La dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1930) Les primeres mesures del Directori militar van mostrar el seu caràcter dictatorial. La voluntat del dictador de regenerar la vida política del país ben aviat es va mostrar com una gran farsa i la promesa renovació política es limitar a suspendre tots els mecanismes electorals i a substituir uns cacics per uns altres. Es va promulgar un Estatut Municipal i un altre de provincial, es van dissoldre tots els ajuntaments i van ser substituïts per Juntes de vocals associats. Tot inspirant-se en el feixisme italià, es va crear un nou i únic partit, la Unión Patriótica. Durant la primera etapa de la Dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l'interès de Primo de Rivera. Al 1925 s'endegà una nova política de col·laboració amb França, que es va saldar amb un gran èxit militar. L'Estat va tenir un protagonisme econòmic notable gràcies al foment de les obres públiques i es va aprovar un Decret de protecció de la indústria Nacional que preveia les concessió d'ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l'exterior. Tambés es va concedir grans monopolis, com el de telefònica. Tota aquesta política va provocar un notori creixement del dèficit pressuspostari i va provocar un gran endeutament de l'Estat que, l'any 1929, era ser vegades superior al del 1914. Es va crear l'Organització Corporativa Nacional, basada en la formació d'uns comitès paritaris compostos per un mateix nombre de patrons i treballadors. L'any 1929 es va organitzar una Exposició Internacional amb la pretensió de la dictadura d'atreure's les forces econòmiques catalanes. El relatiu consens inicial que havia tingut el cop d'Estat entre les classes conservadores es va afeblir amb el pas del temps. Alfons XIII, va optar per forçar la dimissió del dictador, l'any 1930. El general Berenguer va ser l'encarregat de substituir-lo, però el promès retorn a la normalitat constitucional es duia a terme tan lentament, que l'oposició i l'opinió pública van mostrar el seu descontentament. El febrer del 1931 es va constituir l'últim govern de la monarquia presidit per 'Almirall Aznar, el qual va assumir el compromís de convocar eleccions, començant per unes de municipals. Aquestes van acabar significant un plebiscit en contra de la monarquia. LA SEGONA REPÚBLICA (1931 - 1936) La proclamació de la República i el període constituent El dia 14 d'abril es va proclamar la República i es va celebrar l'últim consell de ministres presidit pel rei Alfons XIII que va marxar aquell mateix dia cap a l'exili. Les primeres accions van ser la convocatòria d'eleccions a Corts Constituents. En els mesos següents es van iniciar accions d'urgència respecte a l'exèrcit, a la situació dels pagesos i finalment , es va afrontar a la crisi econòmica i la greu devaluació de la pesseta. Les eleccions de diputats a Corts constituents del 28 de juny de 1931 es van celebrar amb una gran participació popular. Les Corts va nomenar immediatament una Comissió encarregada d'elaborar un projecte de Constitució. La constitució del 1931 va ser força avançada per al seu temps, amb un marcat caràcter democràtic i progressista. El poder legislatiu residia plenament en les Corts. El poder executiu residia en el govern format pel Consell de Ministres. La constitució presentava una declaració de drets i llibertats molt àmplia i una veritable preocupació pels temes socials. S'establia el sufragi universal per a tots majors de 23 anys i també declarava la laïcitat de l'Estat. La conjuntura econòmica dels anys trenta Els indicadors econòmics mostren la desconfiança dels grups més poderosos envers el règim republicà. Les dificultats econòmiques de l'etapa republicana van ser resultat principalment de factors interns. La República va conèixer una intensa conflictivitat social que va mantenir en tensió i en continu enfrontament treballadors i empresaris. Els enfrontaments van assolir el punt àlgid a partir del 1933. La Generalitat de Catalunya i l'estatut d'autonomia Les posteriors negociacions amb el govern provisional van donar lloc a la creació immediata d'un govern provisional, que prendria el nom de Generalitat. Aquest govern tindria com a tasca primordial l'elaboració d'un Estatut d'Autonomia. Per tal de redactar l'Estatut fou elegida una comissió d'experts que es va reunir a Núria. Al final de juny del 1931 es van celebrar les eleccions generals a Corts constituents i a Catalunya significaren també un gran triomf d'Esquerra Republicana. Francesc Macià va presentar, el 18 d'agost, l'Estatut a les Corts de Madrid, per tal que fos sotmès a discussió i posterior aprovació. Fora de Catalunya alguns sectors, especialment de la dreta, s'alçaren indignats contra les pretensions del poble català. Els debats van començar al més de maig de 1932 i van aparèixer tres grans postures:
El text definitiu presentava moltes diferències amb l'Estatut de Núria. Les forces polítiques a la Catalunya Republicana eren, la lliga Regionalista, l'esquerra Republicana i finalment el marxisme català. L'aprovació de l'Estatut va donar per acabada l'etapa de la Generalitat provisional. El primer pas va ser, doncs, la convocatòria d'eleccions al Parlament de Catalunya. Els resultats de les eleccions varen ser molts semblants als de les altres eleccions, Esquerra Republicana va ser la vencedora indiscutible. El president Francesc Macià va nomenar un govern íntegrament format per consellers del seu partit. Un primer camp d'actuació del govern de la Generalitat va ser l'econòmic. També es van crear organismes de reforma social. En el terreny de l'ensenyament i la cultura es van crear nombroses escoles i centres d'ensenyament secundari i professional. El bienni d'esquerres: reformes i conflictes (1931 - 1933) El govern republicà estava convençut que l'exèrcit era una de les institucions espanyoles que necessitava una profunda transformació. Amb aquesta finalitat es va promulgar la "Llei de retir de l'oficialitat". Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l'Església Catòlica en la societat espanyola i, per tant, secularitzar la vida social. El temor als ordes religiosos per la influència que tenien a través de l'ensenyament va portar a la dissolució de l'ordre dels jesuïtes i a la nacionalització dels seus béns. Aquesta decidida política de laïcització, la retallada de privilegis a l'Església Catòlica i l'esclat d'alguns fenòmens de violència contra l'Església van donar lloc que un part dels sectors catòlics considerés aquesta legislació com una agressió a la religió. El problema més greu, però, que va haver d'afrontar la República va ser l'elaboració d'una reforma agrària, que posés fi al predomini del latifundisme. Un seguit de primers decrets van establir la prohibició de posar fi als contractes d'arrendament, van fixar la jornada laboral de vuit hores i van determinar l'establiment de salaris mínims. Els resultats de la reforma van ser força limitats. Els grans propietaris es van posar contra la República i mantingueren una actitud desafiant contra el govern. Una altra reforma fou la de l'ensenyament. L'objectiu primordial era promoure una educació liberal i laica i fer de l'Estat el garant del dret a l'educació. Els dirigents republicans es mostraren convençuts de la necessitat de millorar el nivell cultural de la població, i fer de la cultura un gran projecte d'educació popular. Des del Ministeri de Treball es varen llançar un seguit de reformes adreçades a millorar les condicions laborals. La impaciència dels treballadors davant de les reformes i el desencís provocat per la lentitud i timidesa d'algunes van donar lloc a una onada de conflictivitat encoratjada per la incidència de l'atur, les dures condicions de vida i la voluntat revolucionària dels sindicats de treballadors. El bienni conservador (1933 - 1935) Al final del 1932 es va crear la CEDA. Les eleccions generals de novembre del 1933 donaren la victòria als partits de centredreta i marcaren un punt d'inflexió en la política republicana, en comportar el desmantellament de la majoria de l'obra reformista del bienni anterior. El nou govern aglutinava diverses forces però deixava de moment fora el sector més antirepublicà de la CEDA. Al camp es frenà la reforma agrària, es va fixar la devolució de terres a la noblesa. D'altra banda, es va voler contrarestar la reforma religiosa per mitjà de la dotació d'un pressupost de culte i clergat i l'intent de signatura d'un Concordat amb la Santa Seu. A Catalunya el govern de la Generalitat va continuar en mans dels republicans d'esquerra i molt aviat es van produir enfrontaments amb el nou govern central. L'entrada de membres de la CEDA al govern va ser interpretada per les forces d'esquerra i nacionalistes com un camí obert al feixisme i la reacció no es va fer esperar. L'endemà de la formació del nou govern es van produir vagues generals a les gran ciutats. La influència de la CEDA al govern augmentà, es va suspendre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. El clima polític es va enrarir i s'agreujaren les diferències a l'interior de la coalició governant. El triomf del Front Popular (1936) Al llarg del 1935, els partits catalanistes d'esquerres havien endegat un procés de convergència política que culminaria a principi de febrer del 1936, amb la formació del Front d'Esquerres. Els partits dretans van reaccionar amb la formació del Front Català de l'Ordre. A la resta d'Espanya, les dretes es van agrupar en l'anomenat Bloque Nacional. Els resultats de les eleccions van marcar un clara divisió. A nivell de tot l'Estat el Front popular va obtenir el 48% i les dretes van aconseguir el 46,5 % dels vots. Un cop conegut els resultats, Manuel Azaña fou nomenat president de la República. A Catalunya el parlament va confirmar Lluís Companys com a president, el govern de la Generalitat va tornar al poder, es va restablir l'Estatut d'Autonomia, i la Llei de Contractes de Conreu va tornar a entra en vigor. A la resta d'Espanya, el triomf de les esquerres va comportar un clima de tensió social. Els sectors més conservadors de la societat van reaccionar molt negativament. Entre la dreta, Falange Espanyola assumí un fort protagonisme i va fomentar un clima d'enfrontament civil i de la crispació política. Del cop d'Estat a la guerra civil El fracàs de la dreta a les eleccions del 1936 va que el General Franco inicies un cop d'estat, aquest contava amb el suport de feixistes i d'extrema dreta. Volien acabar amb nu govern que consideraven il·legítim i culpable del desgavell social existent. El general Mola, n'era el director, des de Pamplona, Mola volia que el moviment triomfes ràpidament, que arribes ràpid als centres de poder, però la resistència popular, va fer que allò que Mola pensava reprimir en unes setmanes es va convertir en una llarga guerra civil. Fora d'Espanya la guerra es veia com la lluita de la democràcia en contra del feixisme. D'aquí l'arribada de gairebé 60.000 brigadistes internacionals. D'altra banda els governs de Gran Bretanya i França, defensaven els republicans, però no intervenien a per la por de que si ho feien ells, també ho faria Hitler. El desenvolupament de la guerra
La creació d'un poder dictatorial a la zona insurrecta El fet que la insurrecció no triomfés ràpidament va plantejar problemes de lideratge de direcció militar. El 24 de juliol es creava la Junta de Defensa Nacional, composta per militars, tenia la comesa de governar en la zona ocupada, però no la direcció de la guerra. Fou en aquest àmbit on la figura de Franco va assolir un protagonisme destacat. El seus èxits a l'Àfrica, el reconeixement de Hitler i Mussolini, i esdevingué l'únic interlocutor vàlid per negociar el seu suport. Poc després, fou nomenat Cap de l'Estat i Generalisimo de los Ejércitos Españoles. Pel gener del 1938, culminà l'ordenació del nou règim amb la dissolució de la Junta i la formació, a Burgos, del primer govern com a tal, Franco era el seu cap. Des d'aleshores fou anomenat Caudillo d'Espanya. Els franquistes catalans, eren majoritàriament, catòlics, conservadors, i també homes procedents del catalanisme de dretes, sobretot de la Lliga. La dinàmica revolucionària El moviment feixista va provocar una crisi profunda en la societat catalana i aquesta començar una persecució incontrolada sobre tot allò que podia tenir una relació amb els facciosos. Aquesta violència va arribar a unes proporcions insuportables per al mateix antifeixisme, això va pertorbar la reraguarda republicana. La unitat antifeixista entre les forces republicanes va formalitzar-se el 1936 en termes de pacte de govern. La comissió d'indústries de Guerra, va ser el nou organisme de direcció i coordinació de les empreses metal·lúrgiques, químiques i mecàniques. Amb la creació del Consell d'Economia de Catalunya, totes les forces polítiques i sindicals van optar per la planificació i reglamentació dels aspectes fonamentals de l'activitat econòmica i es va dissenyar un ambiciós Pla Socialista de reorganització del país. Al camp català les col·lectivitzacions agràries tingueren poca importància a causa del predomini de la petita i mitjana propietat. La creació del servei del Patrimoni Històric, Artístic i científic de Catalunya va gestionar i preservar edificis, obres d'art i col·leccions i va endegar una eficaç política preventiva amb l'adopció de mesures de seguretat. El comissariat de propaganda es va convertir en una eficaç plataforma d'irradiació cultural a través de campanyes i activitats diverses. La democratització social cal esmentar l'actuació en els camps de l'educació, l'habitatge i la sanitat. El 3 de maig de 1937 les tensions entre els diferents grups polítics antifeixistes van esclatar violentament. Això va deixar veure dos gran problemes. D'una banda, les tensions entre les forces antifeixistes, de l'altra, les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic. El conflicte va tenir unes importants conseqüències polítiques. Largo Caballero va dimitir a causa dels fets de maig i un nou govern va posar l'accent en un ferma centralització política i militar. Des de llavors el govern de la República va pretendre substituir el govern català, i per això decidí de traslladar-se de València a Barcelona. Pel febrer del 1939, Anglaterra i França van reconèixer el govern de Franco i Manual Azaña, president de la República, va dimitir a principi de març. Viure en guerra La fam va ser cada cop més present i els preus pujaven per damunt dels sous. El mercat negre es va estendre i la cada cop més deficient alimentació generà problemes de salut. Els bombardeigs es van dur a terme amb intensitat progressiva a fi d'aterrir i desmoralitzar la població civil. També l'utilitzaven com autopropaganda. EL FRANQUISME. UNA LLARGA POSTGUERRA (1939 - 1959) La consolidació de la dictadura franquista La fi de la guerra l'any 1939 va representar la liquidació del sistema democràtic i la seva substitució violenta per un nou ordre feixistitzant. Van formalitzar-se uns Corts (1942), amb funcions consultives i de caràcter deliberant, però no legislatives: la potestat de fer lleis era prerrogativa del Caudillo. El representants eren "procuradors" designats des del poder. La justícia va desaparèixer com a aparell independent i quedà subordinada a l'executiu. L'exèrcit i l'Església Catòlica van ser dos grans suports del règim. En iniciar-se la Segona Guerra Mundial, el règim franquista es va declarar neutral. L'acabament de la guerra l'any 1945 amb la derrota de les potències feixistes va afectar directament el règim franquista. El règim es va veure obligat a una operació de maquillatge que deixà intacte, l'edifici dictatorial. De l'altra, va autoproclamar-se com una "democràcia orgànica". La repressió política va tenir als camps de concentració i a les presons, els espais privilegiats. On foren recollits molts dels que havien lluitat a l'Exercit Popular. La repressió econòmica va formalitzar-se amb la llei de Responsabilitats polítiques (1939 - 1945) que castigava amb multes les persones per la seva actitud política. Diverses lleis permeteren confiscar les propietats dels partits, sindicats, publicacions i altres entitats democràtiques. Va imposar-se un estricte control social. Una rígida censura sobre les activitats lúdiques, socials i culturals pretenia sancionar qualsevol transgressió. El franquisme a Catalunya La dècada dels 40 la població va envellir a causa d'una natalitat d'entre les més baixes d'Europa i d'un increment de la mortalitat derivat de la precarietat de la postguerra. Es van prohibir símbols com la senyera i "Els Segadors", es va perseguir la llengua catalana fins al punt de quedar suprimida de la vida oficial i pública. Autarquia, misèria i racionament L'autarquia va tenir dos grans eixos d'actuació. El primer va ser la reglamentació de les importacions i les exportacions. Tant les unes com les altres passaren a estar completament intervingudes. Es pretenia limitar els intercanvis amb l'exterior, tot determinant quins productes eren fonamentals i quins superflus. El segon gran eix va ser el foment de la indústria, les autoritats franquistes van voler impulsar les indústries de bens d'equip, la qual cosa generà una gran despesa pública. L'any 1941 es va fundar la institució que havia de ser la promotora d'aquesta política. L'objectiu del qual era produir el màxim possible, independentment dels costos. Oposició política i conflictivitat obrera En un primer moment es va produir una activitat de resistència, per tal de mantenir un mínim d'organització en la clandestinitat. Des del 1947 la consolidació del franquisme va provocar el desconcert polític i l'oposició entrà en una llarga etapa de crisi. Moltes de les antigues organitzacions van quedar delmades i gairebé van desaparèixer a l'interior o es van paralitzar a l'exterior. Malgrat el terror imposat per la dictadura a fi d'aconseguir un silenci obedient. Als 1945 - 1947 esclatà un primer brot de conflictivitat obrera que evidencià l'actitud de rebuig i d'hostilitat passiva al règim, així com el malestar dels treballadors. Els primes intens d'obertura (1951 - 1956) L'autarquia va comportar un empitjorament en el nivell de vida d'una bona part de la població com també un augment en la desigualtat en la distribució de la renda. La penúria econòmica va precipitar un important moviment de protesta social que va esclatar a Barcelona pel març del 1951. La mobilització assolí unes dimensions insòlites a l'època. Entre el 1956 i el 1958, les reclamacions salarials van conduir a un important moviment vaguístic sobretot en empreses metal·lúrgiques i químiques. EL FRANQUISME: CANVI SOCIAL I CRISI DEL RÈGIM (1960 - 1975) El creixement econòmic dels anys 60 El factor decisiu que explica aquest ràpid creixement econòmic va ser la tecnologia. Les quantioses inversions de capital i les transferències monetàries amb les quals es va equilibrar la balança comercial. Sense aquest ingressos no s'hauria estat impossible finançar la tecnologia. Els països d'Europa van absorbir la mà d'obra expulsada del sector agrari, com a conseqüència de la pèrdua de la seva importància. La permanència a Espanya de la població que va optar per emigrar hauria bloquejat l'expansió econòmica. Els guanys en la productivitat van permetre un augment dels salaris. Menaren a un gran augment de la demanda de béns de consum. La distribució territorial de les activitats econòmiques no es va modificar substancialment. Catalunya va continuar mantenint el seu predomini dins el sector industrial espanyol. La distribució sectorial de la indústria catalana va conèixer algunes modificacions. En primer lloc, el sector tèxtil va perdre una part molt gran de la seva tradicional importància, altres sectors, especialment el metall, les arts gràfiques i la petroquímica de Tarragona, van conèixer una forta expansió. En segon lloc els serveis van passar a convertir-se en el sector d'activitat més important. El fenomen migratori, el turisme i l'augment del nivell de renda van provocar, també, una forta expansió del sector de la construcció. En aquesta etapa la diferència entre la renda per càpita catalana i la mitjana de l'Estat espanyol va escurçar-se. Al principi de la dècada dels 70 un seguit d'elements que mostraven els límits de la industrialització espanyola amb relació a la resta d'Europa industrialitzada. En primer lloc la renda per habitat i en segon lloc la forta tendència a la pujada de preus. Canvi social i modernització cultural L'èxode rural com a resultat de les nombroses i millors oportunitats de treball a la indústria i als serveis. La reducció del pes dels aliments dins el consum total. Ambdós fenòmens van erosionar l'agricultura tradicional. El descens de la mà d'obra rural va comportar un augment dels salaris agrícoles, va estimular els empresaris agrícoles, per tal de mantenir o millorar els seus guanys, iniciar un procés de mecanització i d'ús d'adobs químics. Al seu torn, aquest fet encara va reduir més la demanda de mà d'obra. La millora de la renda i una diversificació en la demanda de queviures. La dieta tradicional va disminuir a favor l'increment de productes més grans riquesa alimentaria. Aquest desajust va evidenciar també la necessitat d'una reestructuració agrícola. El resultat de tot aquest procés fou un augment notori de la productivitat agrícola i un canvi en la composició del producte agrari. El millorament de la situació econòmica va contribuir a l'augment de la població. El creixement no va ser homogeni arreu d'Espanya, fou més elevat a Andalusia, les Canàries i el País Basc. Catalunya experimentà un increment espectacular gràcies a la immigració. Els moviments migratoris van ser un dels fenòmens més característics. Es poden fixar dues grans direccions. L'emigració exterior, cap a les regions industrialitzades d'Europa, on hi havia una demanda intensa de mà d'obra. A l'interior d'Espanya, aquests moviments interiors van ser el resultat de les diferències econòmiques regionals i, al mateix temps, n'aprofundiren els desequilibris. La persistència del règim El règim començà la dècada dels anys 60 amb les mateixes característiques de vint anys enrere. La radical transformació de la societat i les exigències de la nova vinculació amb l'exterior l'obligaren a cerca una legitimació política. Calia un impuls legislatiu per modernitzar les institucions, canalitzar les creixents discrepàncies entre les "famílies" del règim, especialment entre falangistes i tecnòcrates. Els tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei, amb Luis Carrero Blanco com a valedor. Situaven el creixement econòmic com a eix bàsic de l'activitat política i garantia d'estabilitat social. Apostaven per la continuïtat del franquisme a través de Joan Carles de Borbó. Fins al 1969, no aconseguiren que Franco designés el príncep Joan Carles com a successor. Els falangistes pretenien impulsar les institucions del Movimiento com a base per al desenvolupament polític del règim i situaven en un segon terme la qüestió monàrquica. Les dissensions entre falangistes i tecnòcrates van esclatar públicament amb el cas Matesa, quan les denúncies de corrupció contra aquesta empresa implicaren els ministres econòmics. Això coincidia amb l'aprovació de la nova Llei d'Educació. La intensificació de la conflictivitat ho estava desmentint i el règim hi contestà amb l'enduriment de la repressió. El règim va assistir a la deserció parcial de l'Església. L'emergent preocupació d'alguns sectors catòlics per la injustícia social i política van propiciar l'aparició d'actituds crítiques contra la dictadura. En aquest context, les tensions internes es van agreujar. I les posicions immobilistes, avalades pel mateix Franco i Carrero Blanco van prevaler. Cap a una oposició de masses La protesta dels treballadors fou el principal focus de tensió social. Un nou obrerisme basat en la lluita reivindicativa, va créixer com un moviment independent, democràtic i unitari, van impulsar la lluita reivindicativa i política. I combinaren l'acció il·legal, com les vagues amb la legal. L'obrerisme assolí àmplies proporcions als anys 70 la qual cosa provocà no només una forta oposició patronal sinó la repressió política i laboral i una extrema violència policial. La reivindicació del dret d'associació i de les llibertats polítiques qüestionà el control falangista sobre els universitaris i va conduir a la constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants que, dos anys després, quedà pràcticament desmantellat per la repressió. Així la Universitat esdevingué centre permanent de conflicte, i va ser tancada diverses vegades. El creixement desordenat de les ciutats, va provocar l'aparició de nous barris, mancats de serveis. Aquests problemes van provocar un profund malestar. El moviment veïnal fou un fenomen que, al principi dels anys 70, ja apareixia articulat i coordinat. A la dècada dels 60 l'oposició moderada esdevingué un mosaic de petits grups. Sense presència en els nous moviments reivindicatius, van assolir protagonisme a través de posicionaments públics i sovint, a redós dels seus contactes internacionals. Així, impulsaren actes com la reunió a Munic. La crisi de la dictadura El 20 de desembre de 1973 Luis Carrero Blanco va morir. Franco va recórrer a Carlos Arias Navarro per formar un nou govern. El govern s'hagué d'encarar amb un nou problema: el conflicte al Sàhara. Espanya claudicà i signava els acords de Madrid: El Sàhara passà a domini del Marroc i de Mauritània. Als anys 70 la crisi final del règim va potenciar la formació d'organismes unitaris de l'oposició per definir una alternativa democràtica. TRANSICIÓ POLÍTICA, DEMOCRÀCIA I AUTOGOVERN La transició política El 22 de novembre de 1975 es va fer efectiva la designació de Joan Carles I com a nou cap de l'Estat, a títol de rei. Els partits catalans van formar el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. La ruptura amb el franquisme es plantejava de manera immediata, a través del restabliment d'una situació democràtica que permetés la celebració d'eleccions generals convocades per un govern provisional. Arias es va veure obligat a dimitir i va substituir-lo un jove polític procedent dels sectors reformistes del Movimiento, Adolfo Suárez, que estava en disposició de connectar amb les pretensions de la Corona. El 15 d'abril de 1977 es va anunciar la celebració de les eleccions al cap de dos mesos. A Catalunya, els resultats electorals van expressar una correlació de forces diferent. La victòria fou per a la esquerres. La nova constitució posava fi a l'ordenació centralista espanyola i sancionava l'existència de nacionalitats i regions superposades a les províncies. Es va dissenyar un nou mapa territorial que reconeixia les tres nacionalitats històriques perifèriques. A Catalunya, la reivindicació autonòmica havia quedat avalada ja pels primers resultats electorals, que van permetre la immediata reunió d'una Assemblea de Parlamentaris Catalans. La crisi econòmica La crisi va ser sobretot una crisi industrial, les repercussions per a l'economia catalana van ser molt greus. La caiguda de l'activitat econòmica a Catalunya va superar la mitjana espanyola. El canvi de conjuntura va frenar també el corrent migratori dels anys anteriors i va contribuir a la caiguda de la taxa de natalitat. L'atur va augmentar a un ritme anual molt elevat. La crisi va alterar també l'estructura de l'economia catalana i la seva localització territorial. Els pactes de la Moncloa van constituir el primer gran conjunt de mesures per afrontar la crisi a Espanya. Els seus dos objectius fonamentals van ser reduir la inflació i posar en pràctica un conjunt de reformes per repartir equitativament els costos de la crisi. Uns dels aspectes més rellevants dels pactes va ser l'establiment de les bases per a una reforma tributària i de la Seguretat Social. El fracàs dels intents involucionistes El març del 1979 es va celebrar noves eleccions legislatives. A la crisi econòmica, que es va manifestar cada cop amb intensitat, s'hi va respondre amb una política de consens, que va comportar l'aprovació de l'Estatut dels Treballadors (1979) i l'Acord Nacional sobre l'Ocupació (1981). El fracàs relatiu de la UCD en les eleccions municipals de l'abril del 1979 va evidenciar la feblesa del partit i va precipitar la crisi del govern. El terrorisme, lluny de desaparèixer amb el franquisme, es va activar durant la transició i va situar la violència en el primer pla de la vida política. L'amenaça per al sistema democràtic procedia de la reacció militar el cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. Poc abans Suárez havia dimitit. Dins l'exèrcit va prosperar una trama colpista, que pretenia la destrucció de la democràcia. El 23 de febrer el tinent coronel de la Guàrdia Civil, interrompia la investidura del nou president Leopoldo Calvo Sotelo. El fracàs del 23 de febrer va representar la desaparició de l'amenaça militar. El govern de Calvo Sotelo va entrar en una fase agònica fins l'agost del 1982, quan es van dissoldre les Corts. L'etapa socialista Les eleccions legislatives de l'octubre del 1982 es van saldar amb un triomf espectacular del PSOE. El canvi social es va plantejar com un projecte de liquidació definitiva del franquisme. El discurs de la modernització de la societat va substituir el de la seva transformació. La reconversió industrial i la liberalització econòmica es van acompanyar de la lluita contra l'atur i de la reforma laboral. Per endegar el programa reformista, el PSOE va defugir la confrontació amb els poders procedents del franquisme. L'economia va constituir l'àmbit prioritari d'actuació, amb una política d'ajustament i reconversió. La reforma del sistema educatiu va constituir una de les principals actuacions dels socialistes. La plena integració a Europa fou una de les principals comeses dels socialistes. Espanya va fer efectiva la seva incorporació a la Comunitat Econòmica Europea des de l'1 de gener de 1986. La política econòmica del govern va possibilitar una lenta superació de la ciri i des del 1986, una represa del creixement econòmic. Malgrat tot, el PSOE va tornar a guanyar les eleccions de 1989, però va veure com l'oposició conservadora s'anava enfortint. L'amenaça que això va representar per al PSOE es veia agreujada per la dissidència dels treballadors. Des del 1992 s'havia desaccelerat el creixement econòmic i les dificultats s'havien agreujat just quan el govern havia fet concessions socials als treballadors. Això va afavorir el gir de les classes mitjanes cap a l'oposició conservadora. A les eleccions legislatives del 1993 el PSOE va perdre la majoria absoluta i es va veure obligat a governar pactant amb Convergència i Unió i el PNB. El fet que el PSOE perdés clarament les eleccions europees del 1994 davant el Partit Popular fou l'anunci de la irreversible davallada socialista, que es va concretar en la victòria de José Ma. Aznar el 1996. La Catalunya autònoma El retorn de Josep Tarradellas l'octubre del 1977 va significar la reinstauració de la Generalitat de Catalunya. Tarradellas va formar un govern d'unitat amb tots els partits catalans, va ser l'Assemblea de Parlamentaris la que va impulsar l'elaboració d'un avantprojecte d'Estatut d'autonomia. L'estatut ampliava els poders de la Generalitat en la majoria del àmbits. De l'altra, atorgava unes competències plenes al govern català en educació, sanitat, obres públiques, ordenació del territori, justícia, i política lingüística i cultural. El 20 de març del 1980 es van celebrar les primeres eleccions autonòmiques, que van significar un canvi en l'orientació política del vot dels catalans: Convergència i Unió, aconseguia de situar-se per davant de PSC. Jordi Pujol va formar un govern en minoria amb el suport parlamentari d'ERC. Es va fixar com a objectiu aconseguir el màxim de competències en el mínim de temps. A les eleccions del 1984, CiU va aconseguir la majoria absoluta. El desgast de CiU després de 15 anys s'acompanyava d'una certa recuperació de les altres forces. Es va perfilar, un sistema de partits polítics diferenciat de la resta de L'estat: al costat de la divisió entre dretes i esquerres, es va vertebrar un altre eix, al voltant del fet nacional català. La tasca de la Generalitat ha consistit en una activitat legislativa important. D'una banda, això va permetre la pròpia consolidació institucional. De l'altra, ha significat una acció àmplia en matèries bàsiques com l'impuls de l'ensenyament i la universitat, la sanitat o l'ordenació del territori. La presència pública del català ha experimentat un creixement extraordinari, en un marc de convivència democràtica i sense que s'hagi provocat cap fractura sociocultural. PANORAMA SOCIOECONÒMIC DE LA CATALUNYA ACTUAL Els nous reptes demogràfics Des de la fi de l'etapa d'expansió econòmica el ritme de creixement de la població catalana s'ha reduït molt sensiblement. Aquesta tendència a l'estancament demogràfic és superior a la mitjana espanyola. Aquest envelliment demogràfic pot tenir conseqüències econòmiques molt importants. La reducció del nombre d'habitants que cerquen feina pot comportar una disminució de les inversions productives. La millora del nivell de vida experimentat a Catalunya en els darrers decennis ha provocat un gran augment de la immigració des del món subdesenvolupat. La nova onada d'emigrants no competeix amb la població autòctona per un mateix lloc de treball. El seu baix nivell de qualificació professional els fa acceptar treballs en els quals la mà d'obra autòctona no té gaire disposició a treballar. Això comporta la concentració d'immigrants en unes determinades comarques. Les diferències en les formes d'organització social són les principals responsables que la situació creada a Catalunya com a resultat de les noves migracions extraeuropees sigui força diferent de la que es va viure en la dècada dels 60. El creixement econòmic de fi de segle A la meitat dels anys 80. La taxa de creixement del PIB es va accelerar i va arribar a superar la mitjana de l'Europa. Aquesta trajectòria expansiva ha permès la creació de nous llocs de treball. La modificació de l'estructura econòmica catalana que es va iniciar a la dècada dels 60 i que va comportar una reducció del pes del sector agrari. Tot l'increment dels serveis, el pes de la indústria a Catalunya continua essent superior al de la mitjana espanyola. L'expansió industrial de Catalunya ha estat possible gràcies a un substancial augment de la productivitat i també a la millora d'altres factors decisius. Aquest descens del pes relatiu de la indústria ha fet plantejar als economistes la possibilitat de l'estancament de les economies més avançades en un futur no gaire llunyà. Paral·lelament al seu creixement, els serveis també s'han transformat en profunditat. Entre les noves activitats del sector serveis, destaca particularment el turisme. Però les dues activitats principals del sector serveis continuen sent l'educació i la sanitat. La integració a la Unió Europea La integració a Europa va comportar la desaparició dels obstacles a la lliure circulació de mercaderies i persones amb la resta dels països membres. La lliure circulació s'estén també als moviments de capitals i als ciutadans. Amb la signatura del Tractat de Maastrich del 1991 es assentar els fonaments per a la Unió econòmica i monetària que haurà de conduir a la creació d'una monada única, l'euro. Des de l'1 de gener de 2002, l'euro substitueix la pesseta Cap a una societat del benestar Durant una bona part de l'època contemporània, el paper del sector públic en l'economia espanyola es va limitar a les funcions de defensa, justícia, relacions exteriors i obres públiques. També ha estat en les darreres dècades quan a Espanya han augmentat considerablement les despeses en sanitat i educació Basat
en el llibre D'Història Arreu. Ed. Vicens Vives. |
|||||||||||
|
|
|||||||||||
