FILOSOFIA DE SEGON DE BATXILLERAT

Apologia de Sòcrates (objecte del diàleg: elogi de la figura de Sòcrates, tema ètico-polític), Critó (la virtut, ètic), Ió i Menexen (sobre la saviesa, poesia, gnoseològic), Laques (sobre el valor, ètic), Alcibíades I i II, Hiparc i Anterestai (sobre l'autoconeixement, ètic, psicològic, polític), Lisis (sobre l'amistat i el bé, ètico-polític), Teages i Càrmides (sobre el seny, ètic), Eutifró (sobre els deures cívics i la virtut, ètico-plític), Eutidem sobre la saviesa, crítica als sofistes, gnoseològic, ètico-polític), Hipias menor (sobre la virtut i el saber ètic i gnoseològic), Hipias major (sobre la bellesa, estètica), Cràtil (sobre la naturalesa del llenguatge, gnoseològic), Gorgias (sobre l'art de parlar, la retòrica, debat amb els sofistes, ètico-polític), República (sobre la justícia i el bé, l'educació i el coneixement, ètic, polític, epistemològic, pedagògic), Protàgoras (debat amb un sofista sobre la virtut i el bé, ètico-polític), Menó (sobre l'aprenentatge i la memòria, epistemològic), Fedó (sobre la naturalesa de l'ànima, la immortalitat, epistemològic, psicològic, antropològic), El convit (sobre l'amor i la bellesa, psicològic, teològic, estètic), Fedre, (naturalesa de l'ànima, gnoseològic), Parmènides (sobre l'ésser i les idees, ontològic, Teetet (sobre el coneixement, epistemològic), El sofista (sobre la dialèctica i l'ésser, epistemològic), Polític (sobre la societat, polític), Fileb sobre el bé el plaer, l'essència de les coses, epistemològic, ètic), Clitofó i Critias (sobre la societat, mite de l'Atlàntida), Timeu (sobre la formació de l'univers, cosmològic), Mino, Epinomis i Lleis (sobre el govern i les normes socials, político-sociològic).

3. El pensament de Plató Aquest ve donat a) pels anomenats tradicionalment pre-socràtics, b) la figura de Sòcrates i c) els sofistes. En acabar l'exposició de la filosofia de Plató haurem de veure igualment els corrents i les influències posteriors del pensament del nostre autor, en especial el seu deixeble Aristòtil. Despés d'haver exposat la biografia, obres i el context històric i filosòfic de Plató: els pre-socràtics, la figura de Sòcrates i els sofistes ens disposem a entrar en la seva difícil doctrina, diversament interpretada al llarg de la història i amb una riquesa literària i filosòfica que fa que sigui plenament actual. Començarem per l'estudi de l'ànima, després entrarem en el temes del coneixement, de l'estat i del cosmos.

(La Haya, 1596- Estocolm, 1650). Filòsof  i matemàtic francès. De família burgesa, fou alumne dels jesuïtes del col·legi de la Flèche (1604-1612) y, des de 1619, prestà servei en varis exèrcits. Viatjà per tot Europa i va viure vint anys als Països Baixos (1629-1649), fins que la reina Cristina de Suècia el requerí per tal d'anar a Estocolm, on morí víctima d'una pulmonia cinc mesos després. La seva primera obra es publicà d'una manera anònima: Discurs del mètode, preàmbul als tres tractats sobre Diòptria, Meteors, Geometria. Ampliació del Discurs del mètode i reflex de la polèmica que aquest va suscitar en són les Meditacions sobre filosofia primera y respostes a les objeccions (1641, en llatí; traduïda al francès el 1647, amb noves objeccions i respostes). Li seguiren Els Principis de filosofia (1644, en llatí; traduïts el 1647) i Les passions de l'ànima (1649).

Després de seva la mort apareixen El món, o tractat de la llum i el Tractat de l' home i de la formació del fetus (1664), escrites el 1633 com una obra única, les nombroses Cartes (1657-1667) y les Regles per a la direcció de l'esperit (1701, publicades en llatí, amb altres obres sobre física i  matemàtiques, amb el títol d'Obres pòstumes.

(Edimburg, 1711-íd., 1776) Filòsof anglès. Després d'estudiar dret, va realitzà un viatge a França (1734-1737). Tornà a Londres; més endavant esdevingué conservador d'una biblioteca d'Edimburg (1752-1769). Anomenat secretari d'ambaixada a París (1763), alternà amb els enciclopedistes, sobretot amb  J. J. Rousseau, encara que ben aviat van sorgir divergències entre els dos. Retornà  a Londres; allí se'l  nomenà sots-secretari d'Estat (1767-1769).

"Avui he tornat a experimentar sentiments forts i enlairats. Alhora, si al vespre pogués sentir música i gaudir de l'art, sé molt bé quina música i quin art no voldria tenir, és a dir, no voldria tenir tots aquells que pretenen embriagar llurs espectadors i volen suscitar un moment de sentiment fort i enlairat - es tracta de persones d'ànima vulgar que al vespre no s'assemblen pas a vencedors muntats en carros triomfals, sinó a mules cansades en les quals la vida ha descarregat una mica massa sovint el fuet. ¿Què sabrien aquestes persones en general de «disposicions superiors», si no existissin mitjans per a provocar embriaguesa i cops de fuet idealistes? - alhora, per això tenen llurs entusiasmes, igual com tenen llurs vins. Nogensmenys, ¿què m'importen llur beguda i llur embriaguesa? ¿Per què necessita el vi aquell qui està entusiasmat? Més aviat esguarda amb una mena de fàstic tant el mitjà com el mitjancer que han de provocar aquí un efecte sense raó suficient; un contrafaïment del gran torrent de l'ànima! -¿Com és possible tot això? ¿És que hom dóna al talp ales i imaginacions plenes d'urc abans d'anar-se'n a dormir, abans de ficar-se en la seva llodriguera? ¿És que hom el fa anar al teatre i li posa unes ulleres grosses davant els seus ulls secs i cansats? ¿És que homes la vida dels quals no és cap «acció», sinó que és un negoci, seuran davant l'escenari i contemplaran éssers estranys la vida dels quals és més que un negoci? «És quelcom d'escaient», dieu, «És quelcom d'entretingut; així ho vol la cultura!» Doncs bé, a mi em manca massa sovint la cultura, car aquest espectacle em sembla massa sovint repugnant. Aquell qui té en si mateix prou tragèdia i prou comèdia, prefereix de bon grat romandre lluny del teatre. O bé, com a excepció, el fenomen sencer - teatre, públic i poeta inclosos- se li converteix en un espectacle autènticament tràgic i còmic, de manera que la peça representada significa per a ell, al contrari, només poca cosa. A aquell qui és una mica com Faust i Manfred, ¿què li importen els Fausts i els Manfreds del teatre? -l'única cosa que sens dubte farà és pensar per quina raó hom treu en general al teatre figures d'aquest tipus. Els pensaments i les passions de caràcter més fort es presenten davant aquells que qui no són capaços de pensament ni de passió, sinó d'embriaguesa! Alhora, aquells pensaments i aquelles passions són presentats com un mitjà per a assolir aquesta embriaguesa! Ensems, teatre i música constitueixen el fet de fumar haixix i el fet de mastegar betel dels europeus! Oh! ¿Qui ens explicarà la història sencera dels Narcòtica? - És gairebé la història de la «cultura», de la cultura anomenada superior!"
Nietzsche, op. cit., pp. 153-155 (Aforisme nº 86, Del teatre).

Vegem aquest text de Nietzsche: "In summa: tot idealisme filosòfic ha estat fins ara quelcom de similar a una malaltia allí on no ha estat, com en el cas de Plató, la precaució d'una salut ubèrrima i perillosa, la por de la preponderància dels sentits, l'agudesa d'un socràtic intel·ligent. -¿És que potser nosaltres, els moderns, no estem prou sans per a tenir necessitat de l'idealisme de Plató? Alhora, nosaltres no tenim por dels sentits, per tal com (...)".
Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, Laia, Barcelona, 1984, p. 360 (Aforisme 372, Per què no som pas idealistes).

"L'existència encara continua essent suportable per a nosaltres com a fenomen estètic, alhora que mitjançant l'art se'ns ha donat ulls i mans, com també sobretot la bona consciència, per a poder crear per a nosaltres mateixos un fenomen d'aquesta mena. De tant en tant hem de descansar de nosaltres mateixos mitjançant el fet d'esguardar-nos des de dalt i, des d'una llunyania artística, riure'ns de nosaltres mateixos o plorar sobre nosaltres mateixos: hem de descobrir l'heroi i igualment el foll que s'oculta en la nostra passió del coneixement; de tant en tant hem d'estar contents amb la nostra estupidesa, per tal de poder estar contents encara amb la nostra saviesa! Alhora, precisament perquè en darrer terme som homes greus i seriosos i som més pesos que homes, res no ens fa tant bé com el picarol: necessitem de tenir-lo davant nostre -necessitem tot art entremaliat, transitori, dansador, burleta, infantívol i feliç, per tal que no se'n vagi en orris aquella llibertat tocant a les coses que el nostre ideal exigeix de nosaltres". Nietzsche, op. cit., p.179. (Aforisme nº 107, El nostre darrer agraïment envers l'art).

"No parleu només de dots, de talent innat! Es poden esmentar grans homes de tot tipus, que eren poc dotats. Però ells arribaren a ésser grans, esdevingueren «genis», tal com ho diu, gràcies a qualitats, la manca de les quals a ningú no li plau de parlar-ne, tan sols aquell que n'és conscient: tots ells tingueren la ferma seriositat dels artesans, que justament aprèn a configurar les parts perfectament les parts, abans d'arriscar-se a fer un gran conjunt; es donaren temps per a això, perquè experimentaven més plaer en el perfeccionament del detall, de l'accessori, que en l'efecte d'un conjunt enlluernador. És fàcil, per exemple, donar la recepta per a que un home es faci un bon novel·lista; però l'execució suposa qualitats que ho acostuma a no tenir en compte quan un hom diu: «no tinc suficient talent». Feu un centenar o més d'esborranys de novel·les que no passin de dues pàgines, però la puresa de les quals sigui tal que qualsevol paraula sigui necessària en elles; poseu cada dia anècdotes fins que s'arribi a aprendre a trobar llur forma més plena i més eficaç; sigueu incansables en la recol·lecció i en la descripció de tipus i caràcters humans, sobretot expliqueu, tan sovint com sigui possible, i escolteu les explicacions amb mirada i oïdes perspicaços per copsar l'efecte produït en altres assistents; viatgeu com a paisatgistes i dibuixants de costums; extragueu de cada ciència allò que produeix efectes artístics, si és ben exposat, penseu, en fi, sobre la motivació de les accions humanes; no desprecieu cap ocasió d'aprenentatge, feu-vos col·leccionistes de tals coses dia i nit; deixeu passar uns deu anys emprats en aquest exercici múltiple, aleshores tot allò que feu en el taller podrà sortir també a la llum pública. ¿Què fan, al contrari, la majoria? No comencen pel detall, sinó pel conjunt. Algun cop podran posseir un bon toc, cridaran l'atenció, i des d'aleshores llurs tocs, llur tasca, anirà de mal borràs, per raons òbvies.- A vegades, quan manca la intel·ligència i el caràcter per a formar-se un pla de vida artística d'aquesta mena, són el destí i la necessitat els que ocupen el seu lloc i guien pas a pas al futur mestre a través de totes les exigències de l'ofici".
Nietzsche, Humà, massa humà (Menschliches, Allzumenschliches), II, pp. 168-169 (cast.) (Aforisme nº 163, La seriositat de l'ofici).

"Si el mateix tema no es tracta de cent maneres distintes per cent autors diversos, el públic no aprèn a elevar-se per sobre de l'interès del subjecte; però finalment assimilarà els matisos, les noves invencions delicades en la forma de tractar el motiu; i gaudirà d'allò quan ho conegui des de temps, mitjançant nombroses manipulacions i no experimenti l'acritud de l a novetat, de l'espectació".
Nietzsche, Humà, massa humà (Menschliches, Allzumenschliches), II, pp. 172-173 (Aforisme nº 167, Educació artística del públic).

El pensament estètic de Nietzsche estableix la crítica de la teoria de la imitació i els plantejaments idealistes de Plató. Proclama la decadència de l'art clàssic. Una estètica, la de Nietzsche, que es contraposa a les tesis metafísiques que vinculen la bellesa al bé. Reivindica la intensificació de la força, del sentiment de plenitud. L'estètica de Nietzsche, a més a més, parla de salut i de malaltia, d'embriaguesa, de l'alliberació dels instints, d'allò que és orgiàstic, de l'oposició entre allò que és dionisíac i allò que és apol·lini. Vegem aquest text de Nietzsche:

"In summa: tot idealisme filosòfic ha estat fins ara quelcom de similar a una malaltia allí on no ha estat, com en el cas de Plató, la precaució d'una salut ubèrrima i perillosa, la por de la preponderància dels sentits, l'agudesa d'un socràtic intel·ligent. -¿És que potser nosaltres, els moderns, no estem prou sans per a tenir necessitat de l'idealisme de Plató? Alhora, nosaltres no tenim por dels sentits, per tal com (...)".
Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, Laia, Barcelona, 1984, p. 360 (Aforisme 372, Per què no som pas idealistes).

Anar a Auto-aprenentatge