
  |
|
Escriptor i filòsof suís en llengua
francesa. Del 1728 al 1740 visqué a Chambéry sota la protecció de la
baronessa de Warens, la qual influí en la seva conversió al
catolicisme, bé que el 1754 tornà amb els calvinistes. Preceptor a Lió,
el 1742 arribà a París, on es relacionà amb els enciclopedistes i
tingué cinc fills de Thérèse Lavasseur. Es donà a conèixer amb
l'obtenció del premi que l'Acadèmia de Dijon atorgà, el 1750, al seu Discours
sur les sciences et les arts, en què refusava l'optimisme dels
enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i
afirmava que les arts i les ciències no sols no han contribuït a la
depuració dels costums, ans els han corromputs, tesi que tornà a
defensar, el 1755, al Discours sur l'origine de l'inégalité parmi
les hommes. El 1757 hagué de cercar la protecció del mariscal de
Luxemburg i es traslladà a una casa propera a la que habitava aquest.
Visqué aleshores consagrat a les que havien d'ésser les seves tres
grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique,
que havia començat a redactar el 1754 i no fou publicada fins el 1762
, la novel·la sentimental, de passió i de virtut, Julie ou la
Nouvelle Héloïse (1761) i la cèlebre novel·la pedagògica Émile
ou De l'éducation (1762), la part religiosa de la qual
(corresponent a la Profession de foi d'un vicaire savoyard) féu
que l'obra fos condemnada immediatament pel parlament parisenc i l'autor
hagués de fugir de França
. Refugiat a Neuchâtel, nous conflictes amb l'autoritat local li feren
acceptar, el 1766, la invitació de D.Hume a anar a Anglaterra. Tornà
l'any següent al continent i errà des d'aleshores per tot França,
imbuït de mania persecutòria i dedicat als seus escrits autobiogràfics,
de caràcter polèmic i autojustificatori i publicats pòstumament: les Confessions
(1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789)
i Les rêveries du promeneur solitaire (1782). Home polifacètic,
conreà també la comèdia (Narcisse, 1753), bé que s'enfrontà
amb Voltaire pel seu interès a dotar Ginebra d'un teatre (Lettre à
d'Alembert sur les spectacles, 1758), i féu notables aportacions en
el camp de la música: inventà un sistema propi de notació, compongué
l'òpera Le devin du village (1752) i publicà un Dictionnaire
de musique (1768). La seva sensibilitat per la natura, els seus
costums senzills i una susceptibilitat malaltissa en feren, fins a un
cert punt, un inadaptat social, la qual cosa fa comprendre el seu
pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del
sentiment, en contraposició a l'estat concret de la civilització i a
les preteses possibilitats de la raó moderna. Tanmateix, en molts camps
anà més enllà que Voltaire i Montesquieu, i, desconfiat del progrés
i de la raó, anuncià la sensibilitat romàntica. Als Països Catalans
es publicaren diverses traduccions castellanes de les obres principals
de Rousseau, tan bon punt cessà el control de la inquisició. A València
aparegueren les primeres de l'estat espanyol de Du contrat social,
el 1812, i de Pygmalion, el 1813, i a Girona la del Discours
sur l'origine... el 1820. Du contrat social ha estat publicat
en català en la traducció de Ramon Vinyes (sd).
Localitzat a Àlaba un
esborrany inèdit de l'Emili de Rousseau
08/03/1997
El professor d'història de la filosofia de la Universitat del País
Basc Xabier Palacios comunica la descoberta d'un esborrany de l'Emili
de Jean-Jacques Rousseau a l'Arxiu territorial d'Àlaba |