[311]
Freud ha fet un mal servei amb les seves pseudoexplicacions fantàstiques
(precisament perquè són enginyoses)
(Qualsevol
ase té a mà aquestes imatges per “explicar” amb la seva ajuda els símptomes de
la malaltia).
Wittgenstein:
Aforismes, Cultura i Valor
(1946)
Sigmund
Freud, contradictori i... superat?.
Una
historieta jueva explica que un vell rabí boig anava cridant: Tinc totes les respostes; ¿qui té les
preguntes? La tradició que s’inicia en Freud és una mica com el vell rabí:
ho explica tot i res alhora. ¿Com es pot parlar de Freud avui? Ell, que sovint
es va manifestar tan lluny de la filosofia, ha quedat, però, al judici de la
història de les idees, com un personatge tèrbol, mig filòsof, mig endeví; com un
fals profeta de l’època del cinema en blanc i negre. Freud no és exactament un
científic (la seva teoria no suporta el pes de l’experiència), però tampoc no
permet una crítica ingènua perquè se situa en una cruïlla de camins a mig camí
de la mitologia, la novel·la i la cientificitat. Freud –contra el que volia fer
creure- mai no va fer ciència (si l’hagués fet, la psicoanàlisi hauria
progressat i s’hauria desenvolupat, cosa que no ha succeït: els pocs
psicoanalistes que queden repeteixen com lloros les frases del mestre). Però,
per altra banda, literàriament va donar instruments per a comprendre la
mitologia i, com va saber veure Wittgenstein, va ser també un creador de mites
prou eficaç. És clar que això, lamentant-ho molt, el deixa fora també del camp
filosòfic perquè la filosofia és, estrictament, una lluita contra els
mites.
A
principis del segle XXI, presentar Freud com a terapeuta és un pur anacronisme
perquè, de fet, existeixen una munió de tècniques psicològiques que expliquen
molt millor l’aparell psíquic humà i perquè moltes de les seves aportacions a
l’estudi del psiquisme i de la cultura han esdevingut tòpics, inútils per tan
suats, o –simplement- s’han revelat insuficients. La teràpia psicoanàlitica, tan
important al segle passat, és sobretot una forma de retòrica i una expressió del
gènere literari que s’anomena “novel.la familiar”. Surt cara i resulta inútil
per a malalts amb una patologia seriosa, tot i que potser pugui ajudar a
persones adinerades amb símptomes d’angoixa lleu. En aquest sentit l’actualitat
de la psicoanàlisi és comparable a la del mesmerisme, la frenologia o la teoria
dels colors de Goethe: un exemple de ciència romàntica, feta malbé pel
subjectivisme.
Però
la psicoanàlisi va representar també –i especialment- una incitació a pensar
sobre les complexes relacions entre el psiquisme humà i la societat. De la
mateixa manera que la ciència romàntica ens és una ajuda per a entendre la
pintura impressionista o la literatura realista, també la psicoanàlisi ajuda a
copsar alguns mites culturals del segle XX. Gran part de la literatura i l’art
del segle passat són incomprensibles sense la petja de Freud. El surrealisme en
art, el teatre de l’absurd en literatura, els estudis sobre els fenòmens
religiosos i, en general, la comprensió del paper de la sexualitat en les
relacions humanes queda mancada de sentit sense el ressò de les idees del savi
jueu vienès en la cultura europea i –per extensió- nord-americana. Certament
avui estem molt més atents a les seves insuficiències i a les seves errades que
no pas a les seves aportacions, que la cultura de masses al segle XX va tornar
banals; però la lectura de Freud, ni que sigui “sospitant de la seva sospita”,
continua essent un exercici intel·lectual estimulant per –com a mínim- quatre
raons de pes:
1.-
Freud va gosar encetar el debat sobre un tema reprimit per la societat del seu
temps: la sexualitat.
2.-
Va proposar formes de teràpia en un moment que encara es desconeixia quasi del
tot l’estructura biològica de la ment.
3.-
Va desenvolupar una via de crítica del racionalisme cartesià, afirmant que sota
la raó i la consciència existia un món de l’inconscient que explicava la
psicologia profunda del humans
4.-
Va obrir la via de la consideració de la cultura, de la religió i de l’art com a
formes lligades a la psicologia profunda dels humans.
Sigmund
Freud: elements de biografia.
Sigmund
Freud (Freiburg, Moràvia, 1856 – Londres, 1939) fou un psicòleg austríac
d’origen jueu, que va passar gairebé tota la seva vida a Viena, on s’havia
traslladat la seva família desprès de la fallida de l’empresa tèxtil del seu
pare. Freud va ser fill del segon matrimoni del seu pare i sembla que les
relacions familiars que va tenir resulten, com a mínim, complicades, cosa que
convé no oblidar vist que la crítica a la institució familiar està al nucli
mateix de la psicoanàlisi.
El
judaisme de Freud és també una dada significativa de la seva biografia. Freud
patirà simultàniament –com era habitual a la burgesia jueva d’aleshores- la
combinació explosiva d’una educació
molt competitiva, una societat subtilment racista i una mare molt dominant i
ultraprotectora, de la qual rebia una exigència de perfeccionisme exagerat. Els
jueus, personatges imprescindibles a l’imperi austronhongarès, eren mal
considerats a l’època i es veien obligats a demostrar la seva hipotètica
“superioritat intel·lectual” per justificar-se en una societat molt
segregacionista. La gran quantitat de jueus amb tendències genialoides que
apareixen als països germànics a finals del XIX i principis del XX no es pot
separar de la seva situació social i cultural del tot ambivalent.
En
un fragment de La interpretació dels
somnis, Freud recorda com un cop, essent infant, anava passejant per Viena
amb el seu pare quan un cristià va llençar a terra d’una manotada el barret
patern mentre cridava, “Jueu! baixa de la
vorera!”; cosa que ell va fer. El comentari freudià és punyent: No em semblava gaire heroic el gran home
fort que em portava de la mà, a mi, el petit. Oposava a aquesta situació
desagradable, una altra que corresponia millor als meus sentiments: l’escena en
què el pare d’Annibal, Amilcar, feia jurar al seu fill, davant l’altrar
domèstic, que es venjaria dels romans. No calen comentaris...
L’any
1881, Freud es graduà en Medicina; però el fet que el marcà decisivament fou el
seu viatge d’ampliació d’estudis a París (1885-1886) on va conèixer les
tècniques d’hipnosi que Jean Martin Charcot (1825-1893) aplicava als malalts
histèrics. Allí té la primera intuïció de la centralitat del problema sexual en
els símptomes histèrics. Freud recordava com Charcot, en privat, havia comentat
a propòsit d’un diagnòstic d’histèria: Però, en aquests casos, la cosa genital...
sempre...sempre...sempre... El que li quedà va ser un dubte (I si ho sap, ¿per què no ho diu?). El
nucli de l’aportació freudiana consistirà a posar en clar aquesta intuïció sobre
el paper de la sexualitat. A més, i a diferència de Charcot que tendia a
considerar la histèria com una ficció creada pel malalt per cridar l’atenció,
Freud mai no va dubtar que la histèria era una malaltia real en què el pacient
experimentava un dolor autèntic.
A
partir d’aquesta experiència parisenca, Freud abandonà un dels dogmes de la
psicologia del seu temps: deixà de creure que tot fenomen psicològic tingui una
causa purament somàtica i començà a investigar la teràpia psíquica. L’any 1886
es casà amb Marta Bernays, que li va donar sis fills. De retorn a Viena confirma
les limitacions del mètode hipnòtic, fa diverses experiències amb cocaïna –que
acaben amb un greu fracàs- i comença a desenvolupar la psicoanàlisi. L’any 1899
dóna a conèixer La interpretació dels
somnis i, pocs anys després, a partir del 1905 proposa la teoria de la
sexualitat (sinònim de desig) com a nucli per a la comprensió de les motivacions
humanes.
Lentament
s’aplega al seu voltant un petit grup de deixebles que s’anirà estenent per tota
Europa, tot i que el dogmatisme de Freud i el seu radical pansexualisme
provoquen diverses escissions en el grup (Adler i Jüng són els dissidents més
coneguts). Una visita als Estats Units (1909), hàbilment gestionada pel seu
nebot amb tècniques pioneres de campanya de marketing, el consagrà arreu del món
i convertí la psicoanàlisi quasi en un entreteniment intel·lectual i en la base
de diverses formes artístiques d’avantguarda. Però després de la I Guerra
Mundial, Freud patí un càncer que de fet li impossibilità el treball amb
pacients i el portà a treballar sobre la teoria de la cultura. Llibres com Més enllà del principi del plaer (1920)
i El Ego i l’Allò (1923) signifiquen
una crisi decisiva per a la psicoanàlisi. El primer introdueix una força
negativa radical (el principi de mort) com a antagonista de l’amor i del plaer.
El segon significa l’aparició d’una “segona tòpica metapsicològica” que va tenir
una gran importància en el món de l’art i de la cultura en general.
A
partir del 1927, Freud que ja no exercia regularment des de força temps enrera,
comença a publicar els estudis de crítica cultural, potser la part de la seva
obra avui encara més llegible. Dues obres bàsiques són: El pervenir d’una il·lusió (val a dir:
de la religió) i sobretot, dos anys més tard, El malestar en la cultura (1929)
referida a les condicions repressives de la societat. El fet que aquesta darrera
obra coincidís en el temps amb la fallida de la Borsa a Nova York li atorgà una
solvència quasi màgica entre els contemporanis. De fet, el món que havia fet
possible l’existència d’una teoria com la psicoanàlisi s’havia esfondrat amb la
guerra i –sobretot- amb l’ascens del nacional-socialisme.
La
nit del 10 de maig del 1933 els nazis van encendre les famoses “fogueres de
l’alegria” que consistien a cremar les obres d’autors jueus i demòcrates. Heine,
Marx, Freud, Kafka, Mann van passar a ser considerats “enemics del poble”. Amb l’arribada dels nazis al poder (que
el consideraven poc més que un engalipador) i la posterior annexió d’Àustria a
Alemanya, Freud es veu obligat a fugir a Londres (1939), no sense veure’s
obligat a escriure algun text ambigu per facilitar-se la sortida i allí morí
–addicte a la cocaïna i com a conseqüència del càncer d’estómac- el 23 de
setembre del 1939. Curiosament, una de les darreres visites que rebé fou la del
pintor Salvador Dalí.
Freud
com a falsificador.
Hi
ha un fet que de cap manera no pot ser passat per al quan es parla de Freud. Des
del 1973, quan es va publicar l’obra pionera de Frank Cioffi, -i definitivament
amb l’obra de Hans Israëls: Der Fall
Freud: Die Geburt der Psychoanalyse aus der Lüge [1ª edició en holandès,
Amsterdam 1993] se sap que Freud era un mentider total i absolut. Va falsificar
sistemàticament els historials dels seus pacients (Anna O no només no es va
curar, sinó que es va suïcidar)va mentir sobre el paper de Breuer en l’origen de
la psicoanàlisi (Breuer mai negar el paper de la sexualitat en la neurosi); i,
àdhuc abans de la psicoanàlisi, havia induït diversos pacients a la
drogaaddicció més brutal amb cures
ineficaces i abusives a còpia de cocaïna. De fet, no hi ha constància
empírica i contrastada de la curació de cap dels seus pacients. Si Freud és el
gran teòric de la fantasia, de la satisfacció dels desigs i del narcisisme
primari és perquè ell mateix n’era, fins a extrems notables. De fet, tenia una
notable tendència –òbviament anticientífica- a crear teories que eren el fruit
de les seves pròpies al·lucinacions i a elaborar dades clíniques en somnis.
Una
explicació possible és que Freud tenia una confiança tan gran en el seu mètode
–i en ell mateix com a persona “especial”; potser com a conseqüència de la
pressió que li havia inculcat la seva mare- que senzillament “sabia” com
acabaria un tractament abans que realment no acabés. I si alguna cosa fallava...
la culpa sempre calia atribuir-la a la realitat que no estava a l’altura de la
gran teoria. Com a terapeuta, Freud va ser un fracàs absolut i al seu voltant
sempre hi hagué gent déu n’hi do tèrbola, començant per una deixebla solterona
que va matar un nebot i acabant per obsessius de tota mena. Fins i tot un dels
seus pacients més coneguts, el rus que ha passat a la història com a “l’home de
les rates”, al final de la seva vida –i ja exiliat als Estats Units- es va
guanyar la vida (literalment: cobrava!) deixant-se psicoanalitzar per altres
persones per tal de confirmar les teories del mestre (?!).
Freud
no tenia cap escrúpol a rescriure la realitat quan no coincidia amb les seves
teories. És conegut el cas de la teoria de la seducció que primer considerava
universal, i que després va presentar una invenció dels seus pacients, que –per
la seva banda- estaven ben lluny d’haver afirmat tal cosa i més aviat
s’indignaven quan (sovint a crits) els volia “convèncer” del que hipotèticament
els hauria hagut de passar. A la seva conferència sobre “L’etiologia de la
histèria” (21 abril, 1896) parla, per exemple, de “divuit casos d’histèria en
què he pogut descobrir la connexió [entre histèria i traumes sexuals] i
confirmar-la amb èxits terapèutics”. Però en la carta de 21 de setembre de 1897
explica a Fliess que “cap dels vells [tractaments] s’ha completat”. Freud és un
filòsof de la sospita en el sentit més “tirat” i vulgar de l’expressió: un
mitomaníac, un especialista a convertir fracassos terapèutics en avanços
científics. Però l’autènticament interessant no és la seva capacitat de
fabulador, sinó el fet que els seus contemporanis se’l prenguessin
seriosament.
¿Hi
ha alguna cosa que explica que un frau pogués ser considerat seriosament per la
comunitat científica internacional? ¿Per què els seus contemporanis, que
coneixien perfectament l’abast de les seves falsificacions, mai no el van
desautoritzar, tot i que es van oposar sistemàticament a fer-lo professor
universitari? Si un físic o un químic manipulessin els seus resultats es produiria un escàndol de
consideració. El problema està en la naturalesa mateixa de l’activitat
psicològica. La psicoanàlisi actua com una forma de suggestió mental. El
neuròtic “necessita creure” i, en conseqüència, s’autosuggestiona. La
psicoanàlisi com a pràctica recorda la seducció sadomasoquista: el terapeuta
“t’estima” a condició, però, que el pacient assumeixi la superioritat i el
càstig (narcisista) que se li infringeix.
Si el preu a pagar per tal d’aconseguir una certa tranquil·litat
psicològica és el d’acceptar tota una munió de misèries, que li ha suggerit o
induït l’analista, es passa pel que calgui a condició d’aconseguir
(miserablement) algú que t’escolti. De fet, en l’anàlisi, el pacient rep un
seguit de suggestions que a poc a
poc va fent seves, fins considerar-les una veritat més certa que la realitat.
Una neurosi és això: que el món interior ens sembla més cert que el món extern i
que, en conseqüència, sobrevalorem els “indicis” i minusvalorem les dades. En la
relació falsament terapèutica de l’analista amb el pacient, aquest adopta el
paper d’autoritat (“comprensiva” i falsament “benevolent”, però) i el pacient
està en una posició subordinada. El pacient deixa de ser ell mateix (bàsicament,
el seu problema és que ni sap ni vol ser ell mateix) i assumeix amb més o menys
docilitat les suggerències d’algú que –com a mínim- l’escolta, tot i que es faci
pagar aquesta feina.
Parlar
de “mentida” en la psicoanàlisi seria, doncs, massa senzill. En realitat, el
neuròtic “necessita” les mentides –el seu món mateix és estructuralment una
enganyifa de dalt a baix. Construir-se una falsa identitat reactiva és per a ell
inevitable i “normal” i, fins i tot, pot ser desitjable que cregui ser víctima
d’alguna pura fantasia (l’Èdip, la castració) si això l’ajuda a sortir del seu
entotsolament. Si la psicoanàlisi és criticable no és perquè usi la mentida i
l’artifici. Al cap i a la fi, construir artificis, ficcions i falsos records
infantils podria ser un instrument de curació El problema és que la psicoanàlisi
es nega a reconèixer això i amaga l’artifici, pretenent fer-lo passar per
“ciència”.
Tres
sentits de la paraula psicoanàlisi.
Quan
avui s’empra el mot “psicoanàlisi” cal tenir present que es fa en tres sentits
diferents:
·
Per
una banda, la psicoanàlisi és una eina d’anàlisi d’un grup de malalties
neuròtiques i específicament de la histèria.
El
gran encert de Freud va consistir a afirmar que la histèria venia produïda per
la repressió sexual. En aquest sentit la seva petja ha estat especialment
significativa en el camp de la sociologia dels costums. Si ara la histèria ha
desaparegut pràcticament de la societat europea (amb l’excepció dels membres
d’alguns petits grups ultrareligiosos) és senzillament perquè a la societat s’ha
produït un alliberament de la sexualitat i una coeducació que evita la creació
de fantasmes sexuals en els infants.
Avui
quan algú diu que “està histèric” no es refereix al que s’entén tècnicament per
aquest tipus de neurosi, sinó a una situació globalment angoixada o al fet de
sentir-se “superat” pels esdeveniments o amb poc control sobre la seva pròpia
vida. Ja no hi ha dones que es queden invàlides o que simulen estar
embarassades. Potser –i com a molt- la forma actual de la histèria pugui ser
l’anorèxia; tot i que això és una hipòtesi discutible.
Seria,
però, prou més discutible que la repressió sexual tingués un caire
“inconscient”, com suposava Freud: de fet, la repressió sexual no té res
d’amagat, ni d’ocult. En quasi totes les cultures judeo-cristianes és un fet
absolutament explícit. L’inconscient, el pou profund, del psiquisme humà és, a
més, –des del punt de vista empíric- un concepte purament mític (l’estudi
neurològic no n’ha trobat ni rastre!), però cal analitzar-lo com un símbol per
designar allò oblidat o reprimit en l’home. Per a Freud, l’inconscient és la
clau que ens permet endinsar-nos en el psiquisme i, més enllà i tot, en la
personalitat global de l’home,
·
En
segon terme la psicoanàlisi és una metapsicologia, val a dir, una descripció global de
l’aparell psíquic humà derivada directament de la pràctica amb pacients
histèriques i de l’estudi de l’organització de l’inconscient humà.
De
la mateixa manera que la metafísica intenta explicar els principis generals del
ser, la metapsicologia vol descriure l’aparell psíquic a partir de la idea
d’inconscient: existeix un fons psicològic, desconegut àdhuc per al propi
subjecte, que seria l’explicació darrera de la personalitat humana.
L’inconscient (constituït per energia psíquica de caire sexual) constitueix el
principi explicatiu de tota la realitat i és la pedra de toc del treball
analític. Es pretén curar apropant-nos al descobriment de la “pròpia” i
“autèntica” veritat del nostre psiquisme, que és de caire alhora simbòlic i
vital. A través de la metapsicologia, Freud vol explicar –per dir-ho així- les
diverses capes que formen l’estructura psicològica. La metapsicologia seria així
la conversió d’una pràctica clínica en una teoria global, explicativa dels
primers principis. Freud va elaborar dues metapsicologies, que analitzarem
posteriorment, en un intent d’establir el “sistema” del psiquisme humà, imitant
el model de la filosofia alemanya del XIX.
·
Finalment
la psicoanàlisi és una teoria global de la cultura elaborada a partir de
l’estudi de l’inconscient i del paper central de la sexualitat en el psiquisme
humà.
Una
pràctica clínica i un estudi global del psiquisme humà havien de conduir
necessàriament a l’intent d’establir uns principis encara més generals
aplicables a les societats en general i a l’explicació global dels conflictes.
Per al darrer Freud que ja no exercia degut a la seva malaltia, fou temptador
intentar explicar el conjunt de la societat humana. Seguint la petja de Gustave
Le Bon i, sobretot, suposant la universalització dels símptomes que ell havia
cregut trobar en la conducta dels malalts histèrics, Freud va saber copsar
l’ambient de conflicte del moment històric entre les dues guerres mundials del
segle passat i en va donar una explicació que va influir d’una manera decisiva
en la cultura europea i nord-americana d’aquell temps.
L’estranya
relació del professor Freud amb la filosofia.
Freud va
mantenir tota la seva vida una relació ambivalent amb la filosofia i amb la
psicologia. Per una banda, responent al tòpic positivista del “científic” com a
descobridor de noves veritats, se situava volgudament en una situació displicent
envers la filosofia, de la qual, però, – i especialment de Schopenhauer- depenia
totalment pel que fa a la seva concepció de l’home.
I
el mateix es pot dir de la psicologia científica, la que havia començat amb W.
Wundt. Freud, estrictament parlant, mai no va fer psicologia experimental (quan
va intentar-ho, donant cocaïna als seus pacients, va fracassar). De fet, la
psicoanàlisi encara avui no pertany a l’àmbit de les facultats de psicologia i
continua essent un títol privat al qual es pot accedir àdhuc sense coneixements
de medicina i –ni tan sols- de fisiologia.
A
efectes pràctics, la filosofia pesa prou més que no els aspectes “científics” a
l’hora de valorar Freud. Si entenem per filosofia –com s’havia fet clàssicament-
l’intent de fonamentació de l’ésser és obvi que Freud vol fonamentar l’ésser en
l’inconscient. La metapsicologia és, senzillament, un nou mot per referir-se a
la metafísica.
Però
si recollim la concepció que a partir del XX ha defensat la filosofia –val a
dir, la que prové de Wittgenstein- resulta que la filosofia és una altra manera
de mirar el mateix (igual com podem, per exemple, canviar els mobles d’una
habitació i veure-la així d’una manera diferent). Freud és un filòsof que ens
mostra noves maneres de copsar els mites. Wittgenstein mateix, que havia conegut
la psicoanàlisi perquè compartia l’origen vienès, sempre va ser més que irònic
amb Freud alhora que el reconeixia com a mitòleg.
En
una carta a Martha Bernays (16 d’agost 1882) Freud diu: la filosofia, que jo vaig imaginar com una
finalitat i com un refugi per a les meves vellúries, cada cop m’atreu més. I
l’any 1897, en carta a Wilhelm Fliess diu: Al fons de mi mateix, abrigo l’esperança
d’arribar per aquest camí [el de la psicoanàlisi] a la filosofia. Un any abans (2 abril
1896) escriu al propi Fliess: En els meus
anys joves només aspirava als
coneixements filosòfics i ara estic a punt de realitzar aquest desig
passant de la medicina a la psicologia.
Però
a la Història del moviment psicoanalític
de 1914 Freud afirma –amb tot el morro- no haver llegit un determinat text
de Schopenhauer degut (sic) a la seva manca de gust per la lectura dels autors
filosòfics en [els seus] anys de
joventut. I a la seva Autobiografia
(1925) declara que té una incapacitat
constitucional per a la filosofia (resic!) L’any 1930, finalment afirma que:
els problemes filosòfics i les seves
formulacions em són tan aliens que, realment, no sé què dir-ne
(recontrasic!!).
Per
què Freud havia canviat tan radicalment de perspectiva i havia negat l’òbvia
filiació filosòfica de la psicoanàlisi? Creiem que tenia quatre motius per
fer-ho:
·
En
primer lloc, des del punt de vista caracterial era un mitòman, disposat a
creure’s les seves pròpies invencions i –com a bon neuròtic- fabulava
magníficament sobre el seu passat.
·
A
més, bona part de la influència de la psicoanàlisi prové del seu viatge a
Amèrica l’any 1909 –i del substanciós rendiment que va treure del ressò d’aquest
viatge entre la comunitat científica vienesa. Freud, com a bon centreuropeu
pensava que els ianquis eren gent pràctica, que detestava la filosofia i no
volia aparèixer, per una pura raó de marketing, “contaminat” per un vell saber
“superat”.
·
També
cal comptar amb el ressò del positivisme que veia la filosofia com quelcom
anquilosat i antic –quan la psicoanàlisi es presentava com a esclatantment
“moderna”.
·
La
filosofia, finalment és “consciencialista”, val a dir, ho fa passar tot pel
filtre de la raó. El problema és que Freud pretén que, precisament, el
desllorigador de la personalitat humana està en una altra part, a l’inconscient
que seria l’explicació última de la realitat, però que no és de caire racional,
sinó una pulsió (una força), que depassa la racionalitat.
Entre
les seves crítiques a la filosofia, n’hi ha una que destaca: la filosofia seria,
per a Freud, -en comparació a la
ciència- com una mena d’animisme.
Les religions animistes creuen posseir com un saber secret i universal,
omnipotent (els jocs infantils tenen sovint traces d’animisme!) L’animisme és,
estrictament, una forma religiosa inofensiva (les religions són perilloses per
dogmàtiques, mentre l’animisme és banau). El problema és que, ni la ciència és
estrictament la veritat, ni la psicoanàlisi no és ciència, ni la filosofia
implica confondre la realitat amb el desig.
Essent,
però, una mica pietosos envers una teoria avui en decadència, es pot concedir
que Freud tenia un problema epistemològic amb la filosofia: no li resultava
possible encaixar la seva teoria del coneixement en la tradició “forta” del
pensament occidental, val a dir la que prové de les Llums. Vist que la
psicoanàlisi és una teoria materialista i que el materialisme és una ontologia
monista (és a dir, que afirma la unitat estructural de la matèria), Freud patia
dificultats insalvables per tal de justificar una teoria que, tot i ésser
monista en origen (tot prové de l’inconscient) era radicalment dualista en el
seu desenvolupament (Eros i Thànatos). Això és, com a mínim, el que sembla
derivar-se d’una anotació del Diari
de Lou Andreas-Salomé (23 de febrer de 1913), l’amiga de Nietzsche que als
seus darrers anys fou mantinguda pel psicoanalista que, òbviament, també deia
que mai no havia llegit Nietzsche i que quasi sempre que l’esmenta, s’afanya a
dir que és perquè algú “li ha comentat”!!.
Freud
més enllà de Descartes...
Freud
resulta, des del punt de vista filosòfic, plenament deutor de la filosofia pessimista de Schopenhauer i
des del punt de vista literari, la seva obra és quasi com un exercici de
comentari de text; depèn absolutament de la teoria de les mares de l’ésser que
presentà Goethe al Faust. Sense la
idea pessimista del vel de Maia schopenhaurià (és a dir de la definitiva
inutilitat de la vida, del desig i de la voluntat davant l’imperi de la mort),
la psicoanàlisi manca absolutament de sentit. I el mateix pot dir-se de la
potent idea goethiana segons la qual als inferns hom pot trobar un fons de
l’individu (les mares) que tenen el secret de la personalitat humana.
Goethe,
tot i que avui només sigui recordat com a poeta genial, sempre va voler ser
considerat com a científic. Entre d’altres teories avui oblidades, defensava
l’existència d’una suposada “protoplanta”, val a dir, d’un primer principi
vital, una forma pura de la qual provindrien totes les plantes. Tant les mares
de l’ésser (amb la centralitat de l’element matern femení en Freud) com la
teoria de la protoplanta (la idea de la unitat d’una forma primordial en el fons
de tota forma) són reelaborades d’una manera creativa per Freud que, tanmateix,
sempre va pretendre que el que ell feia era ciència i no una antiquada filosofia
i, menys encara literatura.
Cal
distingir entre el que Freud creia haver fet en relació a la tradició filosòfica
i el que, de debò, en va treure que és força més del que ell va declarar.
En
primer lloc, Freud es considerà a si mateix –textualment- com un personatge
comparable a Copèrnic i a Darwin, en la mesura que és un impugnador de les
falses il·lusions humanes. Copèrnic va atemptar contra el narcisisme humà
mostrant que la Terra no era el centre del món sinó només un planeta petit que
gira al voltant del Sol. Darwin hi va contribuir mostrant que l’home no era el
rei de la creació sinó un animal més que es regia per les mateixes lleis
evolutives. Finalment, Freud hauria vingut a mostrar que la raó no és l’element
pur i definidor dels humans sinó tan sols una part lleument modificada d’un
inconscient primigeni i no racional. Ell creia haver descobert que el conflicte
entre la libido (el desig) i la cultura (imatge de la mort) ocuparia, en
hipòtesi, la vida humana en la seva totalitat Però qualsevol que hagi llegit una mica
de filosofia, sap que la filosofia no és un cant optimista de domini del món i
que ja Plató havia suposat que filosofar
és aprendre a morir i, en conseqüència, l’element thanàtic està en el
filosofar des de l’origen.
Freud
és, bàsicament, un crític de les dues grans tradicions filosòfiques que
provenien del XVII i del XVIII: el racionalisme i l’empirisme.
Freud
és el gran impugnador de Descartes.
Tota la filosofia racionalista arranca de la tesi segons la qual “penso ergo
existeixo” o –si es prefereix- que “pensar és la meva manera de ser”. Freud
dedicà tota la seva obra a mostrar que sota la raó (lògica) hi ha un
inconscient, una estructura profunda que no és de caràcter racional i que és
precisament aquesta “part amagada de l’iceberg” el que explica la conducta
humana. Necessitem una comprensió del món que vagi més enllà de la identificació
entre “ser” i “pensament” i s’arrisqui a les fondàries psíquiques a la recerca
d’un suposat element [l’inconscient fet de matèria sexual] que seria una mena de
ressort secret de la vida en el seu conjunt.
Freud
també es considera a sí mateix com un impugnador de l’empirisme.
L’experiència humana resulta insuficient per tal de comprendre’ns a nosaltres
mateixos. L’important per a la psicoanàlisi no és el que recordem conscient sinó
allò que tenim com mig reprimit o francament oblidat entre les boires
inconscients. Precisament, les experiències que interessen Freud són les de
caire reprimit, aquelles que el subjecte “té però no sap que té” per dir-ho en
una frase que recorda la formulació de Marx. Igual que, segons Marx, els
burgesos fan coses que no saben que
fan (entre d’altres coses creen la classe obrera destinada a destruir-los),
també Freud pensa que és en el material reprimit a l’inconscient (desigs
amagats, frustracions sexuals o caracterials, traumes diversos...).
És
per això que Freud se situa com a membre del grup dels “filòsofs de la sospita”
que no tenen –per cert- gaire cosa a veure entre ells; tot i que Paul Ricoeur
els va agrupar d’una manera enginyosa. En definitiva, allò que Freud proposa és
una nova forma (postcartesiana)
d’interpretació. La idea que hi ha hagut una “falsificació” racionalista de la
cultura i de la societat i que cal descobrir els (suposats) estrall de la raó es
fa present en Freud d’una manera molt intensa.
Quines
influències filosòfiques va rebre Freud?
[Per a
aquest apartat vegi’s: P.L. Assoun, Freud, la filosofía y los filósofos. Ed.
Paidos, Bcn, 1982, 1ª ed. francesa, PUF, 1976]
Posant
una mica d’ordre en la relació entre Freud i la filosofia, resultaria que la
seva obra rep bàsicament la influència de:
·
Schopenhauer.
·
Plató.
·
Kant.
Schopenhauer:
És el gran filòsof del pessimisme, el primer a dir que la “voluntat de vida”
serà sempre derrotada per la tendència inevitable a la mort. Freud s’acosta a
Schopenhauer, sobretot a través del concepte de “repressió”: el desig reprimit,
els traumes i l’angoixa del passat, és el que ens fa infeliços. Aquesta idea és
central per a la cosmovisió psicoanalítica. Tant Schopenhauer com Freud
consideren que no hi pot haver autèntica civilització sense repressió.
Schopenhauer
fou, a més, el primer a reivindicar la dignitat del somni (al cap. V del llibre
1 de El món com a voluntat i
representació es reivindica: “l’íntim parentesc entre la vida i el somni”).
I no es pot oblidar que Schopenhauer havia identificat el vigor de la voluntat
amb la centralitat de la sexualitat que és una idea perfectament recollida pel
pansexualisme freudià. (vegi’s la “Metafísica de l’amor”, suplement al llibre IV
de El món com a voluntat i
representació(cap.44).
El
darrer Freud (1932) pretén que: el que
nosaltres diem no és exactament el que diu Schopenhauer. Nosaltres no afirmem
que la mort és l’únic fi de la vida; no descuidem la vida en relació a la
mort. Però amb tot és obvi que el triomf darrer de Thànatos és una
conseqüència perfectament previsible a partir de Schopenhauer. La idea
schopenhauriana segons la qual: el món no
accepta de cap manera la veritable felicitat (llibre 4, El món com a voluntat i representació,
par. 56-59) amara el pensament freudià.
Plató:
És per a Freud un pensador essencial en la mesura que l’ajuda a pensar
analògicament a través de mites. Potser el que més vigència té avui de Freud és,
precisament, aquest element de crítica basada en mites. El Banquet platònic i la figura de
Diòtima com a mitjancera estan força presents en la concepció de l’Eros i del
paper de l’analista respectivament. El mite de l’androgin segons el qual la
unitat dels sexes seria posterior a una unitat primitiva està en la base del
pansexualisme. El llenguatge mitològic inserit en un discurs filosòfic li dóna
una potència que la sola referència “científica” mai no podria gaudir.
Kant:
Constitueix el model epistemològic del pensament de Freud. Per a Kant el
coneixement no era possible sense el que ell anomenava “condicions a priori”:
elements que la ment posseeix per ella mateixa i que fan possible donar ordre i
estructura a les percepcions i a la realitat mateixa. Per a Freud els processos
psíquics inconscients són també atemporals, el que en vocabulari kantià se’n diu
“noumènics”, i per això mateix mai no podrem assolir un coneixement complert de
l’inconscient. Tot allò que en podrem obtenir són, només aproximacions
figuratives. Freud no usa mai el concepte kantià de l’ “a priori” perquè això el
portaria de dret a un nivell transcendental i arrasaria la seva pretensió de
cientificitat. Espai i temps no són “formes” sinó –per a Freud- “marcs” que és
exactament el mateix però sense tanta tradició conceptual al darrera. La relació
entre el pensament kantià i la psicologia no és tampoc cap descoberta de Freud
sinó que prové de Herman Cohen que al 1870 havia distingit entre “ordre
gnoseològic” (el del transcendental i “a priori”) i “ordre psicològic” (el de
l’innat).
Altres
influències filosòfiques.
Freud
i el judaisme.
Un
dels temes més repetitius en les anàlisis de les obres i del marc conceptual de
Freud és el tema del judaisme. ¿La psicoanàlisi és una “ciència jueva”, com s’ha
dit sovint? Freud, tot i ser ateu, mai no va ser un relapse. Qualsevol que
passegi avui per la seva casa a Londres (ara un museu obert al públic) veurà
abundosos signes hebreus en la decoració. Jueus van ser la majoria dels seus
primers deixebles (i dels seus primers clients!). Fins i tot l’humor
psicoanalític té molt de jueu... David Bakan a Freud et la tradition mystique juive (1ª
ed. 1963) va divulgar la tesi del freudisme com a darrera evolució (laica) del
pensament religiós jueu.
En
bona part, la psicoanàlisi es podria considerar com una peculiar versió –i quasi
una evolució- del mode de pensament talmúdic, o com una peculiar aplicació de
l’exegesi bíblica,. En definitiva, hi ha en el pensament religiós jueu un fil
que vincula la tasca de coneixement a la interpretació. Pel que sembla, Freud
havia estat educat en la tradició interpretativa de la Kàbala i ell n’hauria
volgut fer, per dir-ho així, una “versió laica”. Temes com la bisexualitat, les
tècniques d’interpretació dels somnis, o l’incest com a crim mític sembla que es
podrien vincular a tot aquest univers mental cabalístic. La feina de la
psicoanàlisi consisteix, com en la tradició jueva, en un esforç d’interpretació
inacabable a partir de signes que un savi especialista ha de saber interpretar.
Posteriorment alguns seguidors de Freud (Lacan, especialment) insistiran en el
fet de la “lectura” dels símptomes com allò més propi i específic de la tasca
psicoanalítica.
S’han
assenyalat cinc elements inequívocament arrelats en la tradició jueva que es
reprenen en la teoria psicoanalítica:
1.-
El judaisme és una religió sense dogmes, però que arranca tota ella d’una
profunda convicció de ser poble “a part” i expressió de la humanitat com a tal.
També la psicoanàlisi actua amb molt pocs dogmes (potser fins i tot sense cap
d’explícit), però convençuda de posseir unes claus interpretatives úniques i
superiors.
2.-
El judaisme és una religió de la memòria (“recorda-ho tu i recorda-ho als
altres”). També la psicoanàlisi vol trobar en la memòria –àdhuc reprimida- les
claus de la interpretació de la personalitat.
3.-
El judaisme posa un accent particular en la comunitat i en la transmissió dels
coneixements. També la psicoanàlisi té una fixació especial en l’aspecte de la
construcció d’una comunitat d’analistes i en la transmissió d’unes pràctiques de
generació en generació.
4.-
El judaisme posa un accent especial en la Paraula (expressió de la divinitat) i
en l’exegesi. També la psicoanàlisi és un esforç d’hermenèutica.
5.-
Finalment el judaisme fa una profunda reflexió sobre la funció paterna (Abraham,
Moisès...) que es pot associar a la reflexió que fa Freud sobre el paper de la
paternitat en el complex d’Èdip.
Un
dels darrers textos de Freud, Moisès en
el monoteisme, és uns reflexió paradoxal sobre el judaisme: Freud suposa que
Moisès era, en realitat, un príncep egipci. Per escandalós que sembli: el
fundador del judaisme –segons Freud- no era jueu. Dir això en plena persecució
hitleriana és prou significatiu. Vol dir que la transmissió dels elements morals
del judaisme no és una qüestió biològica. S’és jueu perquè es pertany a una
determinada tradició; no per genètica.
Albert
Memmi, en un postfaci a l’obra de Bekan esmentada anteriorment (Ed. Payot,
París, 2001) proposà una hipòtesi interessant: el que hauria volgut fer Freud
seria alliberar el jueu modern del judaisme; es tractaria de desmuntar (a través
d’una lectura laica de la tradició mística) la problemàtica de la culpa i
donar-li un altre sentit. Ser jueu no seria, així, un problema de “raça” sinó de
concepció cultural del món. Allí on hi ha una obsessió per la culpa i el mal,
(també en tota la tradició cristiana que prové del judaisme) Freud hauria
intentat mostrar un camí de sortida per tal d’evitar la neurosi.
Les
principals tesis freudianes.
Hom
podria resumir les aportacions freudianes a l’estudi de la psique i a les
ciències humanes en mitja dotzena de grans tesis, cadascuna de les quals va
tenir un gran pes en la cultura del segle passat.
1.-
La teoria de l’inconscient. Freud
afirma que sota la racionalitat i la lògica hi ha un món desconegut, una mena de
pou fons on s’aboca tot el reprimit, que ell anomena “inconscient” i que
constitueix l’estructura bàsica (tot i que ignorada) de la personalitat.
2.-
La teoria de la sexualitat. Per a
Freud l’energia de l’inconscient (libido) és la sexualitat, sinònim de “desig” i
que cal no confondre amb la “genitalitat” –la satisfacció sexual amb els òrgans
sexuals madurs. La psicoanàlisi considera que els humans són, per ells mateixos,
desig i que el desig és l’estructura mateixa de la vida humana. L’alliberament
del desig és clau en la vida humana feliç.
3.-
La centralitat de la infància. Per a
Freud els conflictes amb el pare per tal d’aconseguir l’amor de la mare (el
famós “complex d’Èdip”) i la sexualitat de l’infant són la base de la
personalitat adulta. Ja Diderot havia dit que “el nen és el pare de l’home” i
per a Freud les fases de la sexualitat infantil (oral, anal i edípica) són
universals i necessàriament cal superar-les per tal d’arribar a una personalitat
adulta.
4.-
Els somnis són una clau per tal
d’acostar-nos a l’inconscient. Tradicionalment, els somnis es consideraven
com una simple deixa de la vida de vigília, restes de l’activitat psíquica
diürna mancades de cap significació especial. Per contra, segons Freud, els
somnis tenen un gran significat: són ni més ni menys que l’expressió dels desigs
inconscients que, en no poder-se expressar altrament, surten a la superfície no
tan sols en forma de somnis, sinó també d’acudits, d’oblits, d’actes fallats, ,
etc. Freud creia possible interpretar els somnis (el seu deixeble Jüng fins en
va fer un diccionari!) com una manera d’accedir als desigs que l’individu amaga
àdhuc a ell mateix.
5.-
La vida humana és una constant pugna
entre l’ordre del desig (Eros) i
l’ordre de la necessitat (Thànatos)
expressió de la mort. El drama vital humà (de caire schopenhaurià com hem
vist) és el fet que aquests dos principis són tan contraris com complementaris i
que, finalment, l’home estigui inevitablement condemnat a una existència
thanàtica.
6.-
La teoria pessimista de la cultura.
Constitueix el corol·lari de la psicoanàlisi. Si la cultura és una
repressió del desig, llavors de manera inevitable es produirà una revolta contra
la cultura que serà vista pels humans com una repressió intolerable.
Tres
mites bàsics en el pensament de Freud.
Freud usa
força sovint el recurs al mite per tal d’expressar les dificultats que apareixen
en el treball de l’analista i també, per tal d’acostumar el seu lector a
considerar que els traumes psicològics que creu haver descobert formen part, en
realitat, d’una llarga continuïtat cultural. El seu deixeble Jüng arribà a
considerar que existien formes universals de l’inconscient, que ell anomenà
“arquetipus”; Freud sense estar-hi totalment d’acord, considerava, però, que els
mites tenien un sentit pedagògic (val a dir educaven en l’acceptació del desig)
i, a més, valien també hermenèuticament (com a criteri per a la interpretació de
l’inconscient).
Ja
Plató havia dit que els mites eren amics de la filosofia i Freud adapta la dita
a la investigació psicoanalítica. El mite afegeix a la seva força poètica la
capacitat per tal d’expressar situacions que, altrament, serien molt més
complicades d’analitzar.
Hi
ha tres mites especialment significatius en l’obra de Freud:
El
mite de l’assassinat del pare,
que apareix en la seva obra Tòtem i
tabú (1913). Segons aquesta hipòtesi en l’origen de la cultura hi ha
l’assassinat ritual del pare (repressor de la sexualitat) a màns dels seus
fills. El totemisme correspondria a la divinització de la figura paterna, a
conseqüència dels remordiments que produeix aquest assassinat.
El
mite d’Èdip,
que representa el desig d’eliminar la figura paterna per motius de gelosia.
Equival, més aviat, a una fantasia infantil però té un valor de símptoma
universal: “matar el pare” , val a dir, alliberar-se de la tutela paterna sembla
ser una necessitat de creixement per a l’individu.
El
mite de Narcís,
que simbolitza la recerca de la perfecció i de l’autoenamorament. El bell
Narcís, enamorat de la seva imatge reflectida en les aigües, en realitat està
enamorat del no-res. En tot individu hi ha un ideal de l’Ego de caire narcisista
i trencar aquesta imatge infantil de pseudoperfecció és bàsic per tal d’assolir
una personalitat madura.
Òbviament
no són aquests els únics mites que analitza Freud. Caldria afegir-hi les
referències als mites platònics (especialment els que apareixen al Convit i tot el complex món simbòlic de
l’Eros) que sobretot apunten al paper de la sexualitat en la vida; però, en tot
cas, convé no oblidar que tot i la seva retòrica demanda de “cientificitat” la
psicoanàlisi va bastir un “mite” en el sentit modern (és a dir: un tòpic) el del
pansexualisme que va ocupar l’escena cultural europea des de 1968 fins a la
caiguda del mur de Berlín (1989).
Què
és l’inconscient?
Potser
resultaria més senzill dir –primer- què
no és l’inconscient i entrar després en la definició del concepte.
Bàsicament, l’inconscient no és ni una entitat biològica (no hi ha cap neurona
que sigui “inconscient”) ni tampoc no és cap fet o cap idea a la qual poguéssim
tenir accés directe: ben al contrari, només podem accedir a l’inconscient si el
cerquem –amb ajuda, per descomptat, d’un psicoanalista. Això planteja, d’entrada
alguns problemes. En primer lloc, si la neurologia no reconeix l’existència de
l’inconscient això significa que avui –en el model científic acceptat- la
psicoanàlisi no vol dir res. Òbviament el model científic contemporani tampoc no
ha de ser sacralitzat i això significa que no és impossible que hom pugui
descobrir funcions cerebrals o connexions neuronals equivalents en el futur;
però cal recordar que, quan parlem d’inconscient ens estem referint a una
metàfora i que, pel fet de “saber” que en tenim, tendim a captenir-nos com si en
tinguéssim en un curiós exemple de profecia que s’autocompleix.
Pel
demés, si tenim inconscient sembla difícil que aquest s’hagi pogut manifestar
sense ser reconegut o identificat
al llarg de tants segles de civilització. Per això mateix, la psicoanàlisi dóna
tanta importància als mites (que hipotèticament mostrarien la presència
reprimida de l’inconscient al llarg del temps). Però tot i que la psicoanàlisi
pugui ser una excel·lent auxiliar en l’estudi dels mites, no és –ni de molt-
l’única tècnica que avui tenim a l’hora d’analitzar-los.
L’acceptació
de l’existència de l’inconscient és –encara més que la teoria de la sexualitat-
la clau de volta de la construcció freudiana. Per a Freud és central afirmar que
la consciència no defineix el món psíquic, sinó que “fer-se conscient” és una
simple circumstància del dinamisme psíquic.
Freud
mateix construí una imatge brillant per mostrar el que ell entén per
inconscient. Proposà pensar-lo com la part amagada d’un iceberg; el fons de
l’aparell psíquic humà. “Inconscient” és l’espai ambigu que s’estén més enllà de
la racionalitat –val a dir, del raonament lògic propi la vida de vigília- però
que al mateix temps la fa possible.
L’inconscient
és el fons més profund de la personalitat humana que guarda tot allò que ens
faria impossible la vida racional. És el lloc del reprimit, de l’amagat i
inconfessable, dels somnis, dels record infantils...Allí es sedimenten i arrelen
les representacions que, pel seu obvi contingut sexual, serien intolerables per
a la consciència. Tot el que ha estat expulsat (reprimit) de la consciència
resta allí censurat i impossibilitat de retornar.
L’inconscient
està articulat a través de dos enllaços fonamentals:
· La
condensació
a través de la qual una representació agrupa en ella sola vàries relacions i
significats.
· El
desplaçament
que permet traslladar a imatges anodines la càrrega afectiva i el valor
tendencial d’altres més significatives.
L’inconscient
no només està poblat de representacions sinó impregnat d’una poderosa energia
(la libido) el desig. En
l’inconscient no existeix el principi de contradicció: quelcom pot ser, alhora,
odiat i estimat sense que això sigui viscut com un absurd perquè, dit
ràpidament, l’inconscient no coneix la lògica.
Freud
proposà una metapsicologia, és a dir
un estudi global dels primers principis que organitzen l’aparell psíquic en tres
nivells.
·
Inconscient.
·
Presconscient.
·
Conscient.
La
segona tòpica.
Cal
entendre aquesta “primera tòpica” com un intent de descripció global dels
primers principis de l’aparell psíquic humà. Per això Freud parlava de la
“metapsicologia”; de la mateixa manera que en filosofia es parla de la
metafísica. La metapsicologia –com el mateix concepte de l’inconscient és –convé
recordar-ho- una metàfora per a descriure, amb trets simples, la complexitat de
l’aparell psíquic.
Però
la primera tòpica tenia l’inconvenient de necessitar altres factors
complementaris i contraposats (forces pulsionals, repressió, censura...) i no
aconseguien explicar la unitat de la vida personal.
A
més, hi ha un tema que Freud reflexionà profundament al llarg de la Primera
Guerra Mundial: la qüestió del masoquisme. Freud a la primera tòpica encara veia
l’aparell psíquic com una forca ascendent. Des de la profunditat més fosca
l’energia libidinal “ascendeix” a la consciència. Llavors no està clar per què
hi ha individus amb tendències masoquistes. Si tot es mou pel desig i per l’Eros
inconscient, i per la recerca del plaer, no sembla gaire comprensible que els
individus vagin contents a una guerra en què poden morir. La pulsió de mort, el
masoquisme, etc., obliguen a pensar una nova tòpica metapsicològica en què es
destaca la contradicció entre les forces de la vida (Eros) i l’instint de mort
(Thànatos).
L’any
1923, Freud proposà una segona tòpica o distribució de nivells (en sentit
figurat): l’Allò, l’Ego i el Super-Ego. No hi ha estricta correspondència entre
les tres noves instàncies (l’Ego i el Super-Ego inclouen grans àrees
inconscients); més aviat aquests tres nivells poden comprendre’s com personatges
que actuen en la vida íntima i que han de conviure i adaptar-se entre si.
·
L’Allò
és el fons o reserva impersonal de tota l’energia psíquica. L’Ego i el Super-Ego la reben de l’Allò
que no està ordenat en sentit temporal ni lògic.
·
L’Ego
neix de l’Allò que comunica la seva energia a les estructures –més o menys
confuses- del propi cos. L’Ego és el nucli original de la subjectivitat,
dirigeix els moviments corporals, projecta accions futures i s’inscriu en el
temps.
·
El
Super-Ego és la instància crítica i repressora que jutja la conducta i
introdueix la culpabilitat en el subjecte. El Super-Ego és la veu del pare i
l’hereu del complex d’Èdip.
La
teràpia psicoanalítica aspira a enfortir l’Ego i a alliberar-lo de l’opressió de
l’Allò i de la crítica repressiva del Super-Ego que –recordem-ho- en bona part
són inconscients. L’Ego utilitza espontàniament determinats mecanismes de
defensa. El més habitual és la sublimació a través de la qual es desvia
l’energia libidinal, que en origen podria ser pertorbadora o destructiva, cap a una
activitat socialment útil com, per exemple, l’art o l’activitat intel·lectual.
Més o menys en broma, Freud solia
comentar que els infants amb tendències destructives de caire inconscient podien
acabar sublimant-les per tal de convertir-se en carnissers i cirurgians.
Eros i Thànatos.
La segona tòpica és in