|
|
|||||||||||
|
|
Glossari de Filosofia
|
||||||||||
|
|
|||||||||||
|
L'actitud filosòfica implica un esperit crític que,, d'alguna manera, es troba en qualsevol persona, tant si exerceix de filòsof com si no n'exerceix. Els prejudicis, entesos com l'admissió espontània d'explicacions o conviccions, en un moment de cada societat, afecten tots els camps de la vida. La filosofia te dues comeses. Una intenta comprendre la natura i l'altre mira d'estudiar i orientar la conducta. Mètode experimental, consisteix, fonamentalment, en l'establiment d'hipòtesis que guiïn l'activitat de l'investigador i permetin reconstruir en condicions de laboratori. La filosofia busca el fonament de l'acció humana a partir de l'anàlisi de la naturalesa mateixa de l'ésser humà. Aprendre a filosofar consisteix en:
Un mite és un relat d'alguna cosa fabulosa que se suposa esdevinguda en un passat remot i quasi sempre imprecís. En la cultura grega, l'univers és concebut com a cosmos: conjunt ordenat en què tot segueix el seu curs estrictament, sense principi ni fi. Els primers filòsofs es fixen com a objectiu esbrinar quin és el principi que explica l'origen de tots els éssers i, a la vegada, conèixer les forces que, en dotar-los de vida pròpia, n'impulsen el desenvolupament. Uns filòsofs són monistes perquè parteixen d'un únic principi, mentre que altres són pluralistes perquè postulen principis diversos. Teoria de Lamarck. Va ser Lamarck qui va fer una exposició rigorosa de la teoria de l'evolució. Els seus estudis el van conduir a la convicció que la Natura formava un tot continu en què les plantes i els animals van formar dues línies evolutives diferents en què els diferents éssers es van anar originat successivament d'acord amb una tendència cap al perfeccionament. Darwin a partir de la tesis de Malthus, va formula un procés de selecció natural. El creixement de les poblacions obliga els individus de l'espècie a una lluita per l'existència en què només sobreviuen els més aptes, els que presenten variacions més favorables per adaptar-se al medi, variacions que són transmeses als seus descendents. L'acumulació de petites variacions favorables al llarg de grans períodes de temps explicaria l'origen de les espècies conegudes. La teoria sintètica de l'evolució o darwinisme actualitat incorpora els nous descobriments de la genètica per ampliar i perfeccionar la teoria de l'evolució. Les mutacions originen els caràcters que produeixen la variació progressiva de les espècies. La necessitat de sobreviure en un nou medi com a conseqüència d'un canvi climàtic - es a dir, el desafiament ecològic produït pel canvi d'ecosistema - va ser el que potser va començar el procés evolutiu que va portar de l'homínid a l'ésser humà. Amb l'adaptació progressiva a terra, l'homínid necessitava mantenir-se el més dret possible amb la finalitat de poder explorar i vigilar atentament l'entorn. Mantenir-se dret va comportar determinats canvis anatòmics tals com:
Com a conseqüència de l'adaptació de la posició erecta i la marxa bípeda, es va produir un altre tret anatòmic: L'alliberament de les mans. Aquest també va fer augmentar la capacitat cranial. S'entén per neotènia el fenomen pel qual es conserven en l'ésser humà caràcters juvenils després d'haver arribat a l'estat adult. Un dels trets típicament humans de l'homínid és el seu caràcter social, la seva activitat de cooperació com a forma de vida pròpia. La creixent complexitat de la conducta de l'homínid, aniria desenvolupant la necessitat d'un progrés en la comunicació. Aquesta necessitat faria possible la comunicació oral, que desembocaria en el sorgiment de la paraula. L'ésser humà, creador de cultura S'assenyalen com a característics del procés d'hominització els trets següents:
A més dels trets anatòmics són distintius aquests altres, que n'afecten el comportament.
Tots aquest trets són els responsables de la conformació del que s'anomena natura humana. L'aparició de la cultura assegura la culminació i la separació de l'ésser humà de la resta dels éssers vius com a espècie. Allò social passa a ser condició de possibilitat per al desenvolupament de l'individu humà, que deixa de ser viable com a tal si no es desenvolupa al costat dels seus semblants. El llenguatge es converteix en la segona condició de possibilitat de vida per a l'ésser humà, immediatament després de la seva condició social. Aquest entramat de relacions entre individus comporta l'organització d'unes formes de vida pròpies en el grup social humà regides per una sèrie d'operacions. La cultura consisteix en el conjunt d'informació i de models de comportament transmesos mitjançant l'aprenentatge de generació en generació, dins de l'espècie humana. S'afirma que la cultura disposa d'uns mecanismes d'elaboració, de transmissió i d'evolució propis.
El terme natura té la seva etimologia en la paraula llatina natura, que prové de la forma natus, del verb nasci, que significa néixer. Per tant, el significat del terme natura s'identifica amb tot allò que es posseeix per naixement. El terme cultura té la seva etimologia en la paraula llatina cultura, que prové de la forma cultus, del verb colere, que significa conrear. Per tant, el significat del terme cultura s'identifica amb el fet de tenir cura d'alguna cosa. La cultura presenta aquestes característiques fonamentals:
Estímul, qualsevol variació en el medi físic que modifica l'equilibri de l'ésser viu i davant la qual l'organisme pot emetre una resposta. Amb símbols, l'ésser humà ha construït un llenguatge, és a dir, un sistema de representació i comunicació. En sentit genèric, una veu (un rugit), un gest (l'expressió facial), un objecte (un pal), etc., que signifiquen alguna cosa per a algú se'ls pot aplicar el nom de senyals. Un signe és una veu (una expressió com alerta!!), un gest (el braç en angle per indicar la direcció del gir), etc. Els signes, contràriament, adquireixen el seu significat a partir del sentit que se'ls hagi donat dins d'una determinada comunitat d'éssers. Capacitat simbòlica és la possibilitat de crear símbols. El llenguatge humà consisteix, fonamentalment, en un conjunt finit de símbols, l'alfabet, que és capaç de generar, tenint en compte determinades regles gramaticals, un nombre infinit de nous símbols amb significat. Segons PIAGET, el llenguatge s'inicia cap als sis mesos. El desenvolupament del pensament humà recorreria quatre etapes: període sensomotor, estadi preoperatiu, període de les operacions concretes i, finalment, estadi de les operacions formals. La relació entre el llenguatge i pensament s'ha mantingut tradicionalment tres posicions diferents.
El cos passa a concebre's com una entitat o substància que fa les activitats nutritives i l'ànima es concep com una altra entitat o substància que fa l'activitat conscient. Els filòsofs que entenen cos i ànima com dos tipus de realitat diferents, són dualistes. Plató, descartes. Els filòsofs que entenen cos i ànima com una única realitat, són monistes. Democrit. Baruch Spinoza. La ment té consciència perquè sap que sap, perquè es coneix ella mateixa; i és conscient perquè sap que actua. La ciència neurofisiològica estudia el cervell i el seu funcionament, la ciència psicològica estudia la ment i el sorgir de la consciència quan analitza la informació registrada en el cervell. La vida humana és el resultat d'una relació específica de l'ésser humà amb el medi ambient
i es pot definir la seva activitat com "les respostes que dóna a les
situacions que li presenta el medi.
L'estimulació és la base sobre la qual s'aferma la sensibilitat i, sobre aquesta, la intel·ligència. El sistema nerviós humà consta de dues grans unitats vinculades entre elles:
La sensibilitat significa el desenvolupament de l'estimulació i prepara la base per a la intel·ligència humana. La classificació més habitual dels receptors sensorials és la següent:
La intel·ligència humana, per al seu funcionament, requereix les capacitats següents:
Socialització, procés en el transcurs del qual l'individu humà assimila i fa seus els usos i costums del seu medi social. L'ingrés en la societat comporta allò que s'anomena interiorització. La socialització primària es realitza en la infantesa. El nen ha d'aprendre pautes de conducta del seu medi social. La socialització primària acaba quan l'individu entén i fa seva la generalització de la norma. Només es pot parla de grup quan entre els seus components s'estableix relacions mútues, objectius comuns i llaços afectius. La societat civil és el resultat del pacte social. En aquest pacte no es cedeix el poder a cap sobirà, el poble sencer és el sobirà. El Marxisme, en general, sosté que el poder de l'Estat no s'exerceix per igual sinó que afavoreix l'explotació de la classe treballadora per la minoria capitalista a través de la propietat dels mitjans de producció. La nació cultural se sol definir com a comunitat humana, vinculada a un territori, amb clares senyes d'identitat culturals i psicològiques comunes. En l'Estat unitari, l'autoritat parteix d'un sol centre de decisió i s'exerceix per igual en tot el territori. Hi hem de distingir dues modalitats Estat centralitzat i Estat descentralitzat. L'Estat federal s'origina per un pacte entre Estats sobirans o bé com a resultat d'una segregació dintre d'un Estat. La sobirania "cap a fora" significa l'exclusió de qualsevol submissió a una potència o autoritat externa d'un altre Estat que limiti la independència territorial o la presa de decisions dels seus ciutadans o òrgans de govern. La sobirania "cap a dintre" es concreta en el monopoli de la força en tot el seu territori. Aquest monopoli de la força, l'Estat l'exerceix a través de les seves institucions en dues direccions diferents i complementàries:
Govern, organització que s'ocupa d'organitzar per mitjà de mandats i prohibicions la vida i la convivència dels ciutadans. El règim parlamentari basa la seva organització en una distribució dels poders legislatiu, executiu i judicial que intenta conjugar, alhora, la separació de cadascun amb la col·laboració i la interrelació entre ells. L'organització institucional dels règims parlamentaris comprèn:
Existeixen dos models o formes d'organització judicial:
La independència del poder judicial es garanteix mitjançant:
El sufragi universal es caracteritza per ser una forma de participació en la qual el ciutadà elegeix amb el seu vot els governants o els seus representats en les institucions. El coneixement com a experiència i elaboració teòrica Podem definir la percepció com el procés organitzador de les dades que reben els nostres sentits, influït per la pròpia experiència, que ens permet captar objectes o totalitats i, en general, tenir consciència del món. La psicologia associacionista va pretendre explicar la percepció com una suma o simple afegitó de sensacions. Els psicòlegs de la Gestalt en estudiar les nostres respostes perceptives, van advertir com operaven en nosaltres un seguit de mecanismes que, incidint directament sobre els estímuls, donaven com a resultat figures estructurades. ADAM SCHAFF sosté que, més que determinar el coneixement de la realitat, el llenguatge influeix en la percepció i articulació del món, en el què i el com del nostre coneixement, imposant-li uns límits naturals que vénen determinats socialment. Llei de simplicitat, tendim a organitzar els estímuls de tal manera que la figura resultant sigui tan senzilla com sigui possible. Llei de pregnància, tendim a completar la figura que surt incompleta i a donar-li així una organització estable. Llei de proximitat, tendim a integrar en una mateixa figura els objectes pròxims entre ells. Llei de la semblança, solem integrar, dintre del possible, en una figura objectes similars. Llei del contrast, tendim a destacar un element d'una figura d'acord amb la relació que guarda amb els altres elements del conjunt. Llei de la continuïtat, tendim a integrar en una mateixa figura objectes que surten en una successió contínua. Anomenem interessos individuals aquells que tenen relació amb les activitats i interessos propis del subjecte o generats per les situacions en què aquest es pot trobar. Els més destacats dels quals són:
Es pot definir el pensament com un procés interior que utilitza representacions simbòliques de fets i coses no presents en la realitat immediata. El pensament pot fer tres tipus d'operacions:
L'origen i formació dels conceptes es poden explicar així:
Quan el pensament s'utilitza per resoldre un problema, parlem de pensament productiu. Per problema s'entén una situació que, per alguna causa, impedeix assolir un objectiu. En la solució d'un problema es distingeixen tres fases, anàlisis, avaluació de la situació i la decisió final. Jutjar s'entén com la relació entre conceptes que permet fer afirmacions sobre les coses de tal manera que podem donar-hi el nostre assentiment. Raonar consisteix a extreure conclusions, és a dir, desenvolupar un procés discursiu que porta a establir una conclusió o decisió, a partir d'altres supòsits o premisses. Per realitat se sol entendre el conjunt de les coses i esdeveniments materials subjectes a les lleis de l'espai i el temps, i el de les coses i esdeveniments psicoespirituals només sotmesos al temps. Anomenem sol·lipsisme a la impossibilitat de comunicar les experiències individuals o la forma de comprendre la realitat. La teoria del coneixement analitza l'origen, la naturalesa i els límits del coneixement. Els elements fonamentals del procés de comunicació són els següents:
Les funcions del llenguatge:
Càlcul, sistema de relacions entre símbols no interpretats que permet fer-hi operacions. El raonament es pot definir com un procés mental que consisteix en el fet de partir de certes afirmacions per obtenir-ne altres de noves. La lògica d'enunciats o proposicional estudia les relacions que hi ha entre les proposicions sense analitzar, és a dir, sense tenir-ne en compte l'estructura interna. Un càlcul és un sistema de relacions entre símbols no interpretats que permet fer-hi operacions. El càlcul està format per aquests elements:
El símbols formals són de tres tipus:
Un argument és un raonament que s'utilitza per provar o demostrar una proposició, o bé per convèncer un altre d'allò que s'afirma o es nega. Els arguments vàlids se solen dividir en deductius i inductius o probables:
El raonament és un procés en què a partir d'unes determinades afirmacions n'obtenim unes altres de noves. Un argument fal·laç és un argument enganyós. Es consideren fal·làcies formals aquells arguments que són semblants als vàlids sense que ho siguin. A les fal·làcies no formals la falta de validesa no depèn de la incorrecció de la forma, sinó d'uns altres aspectes de l'argument que fàcilment passen desapercebuts. Les fal·làcies per ambigüitat són uns arguments que semblen vàlids, però no ho són perquè s'hi utilitzen paraules o expressions que tenen diversos significats i precisament es juga amb aquesta polisèmia.
Les
Possibilitat
i límits del coneixement Element primer,
així anomenaven els filòsofs presocràtics un element que suposaven que devia
ser la matèria que componia totes les substàncies i es presentava als homes
amb diverses formes com fulles, terra, neu, etc.
Sofistes, nom d'un grup de filòsofs del segle V a.C. A partir de
PLATÓ va agafar un matís pejoratiu, ja que aquest considerà que el seu
sistema de pensament es basava en argumentacions enganyoses.
El Dogmatisme, com a actitud davant del coneixement,
afirma la capacitat de l'home per a conèixer, encara que admet la
possibilitat d'equivocar-se. Amb el terme
Interès, HABERMAS es refereix a una forma de donar resposta a les
necessitats humanes. L'actitud crítica és
una actitud de precaució a l'hora d'admetre com a cert qualsevol coneixement.
Les principals concepcions o teories sobre la veritat
són: La veritat com a correspondència. És la teoria
clàssica de la veritat. La veritat com a coherència. Aquest criteri proposa
que una proposició és vertadera si és coherent amb la resta de
proposicions del sistema al qual pertany. La veritat com a evidència. Segons aquesta teoria, les
proposicions vertaderes són aquelles que es presenten a la nostra ment de
manera clara i manifesta. La veritat com a utilitat. Aquest criteri proposat pel
pragmatisme defensa que només és veritable allò que és útil. La ciència és una
activitat humana que origina "un cos sistemàtic i organitzat de coneixements
que fa servir lleis o principis generals". Les
ciències formals es defineixen com aquelles els enunciats de les quals
no diuen res sobre fets observables i, per tant, la veritat de les seves
conclusions només depèn de la correcció en l'ús de la deducció.
La característica fonamental de les ciències empíriques
és que les seves afirmacions es refereixen a fets que s'esdevenen en el món.
Cada tipus de ciència, d'acord amb la seva estructura, ha
entès d'una manera diferent la veritat: Les ciències formals consideren que tota
veritat és una veritat formal. Les ciències empíriques es basen en la veritat
empírica, aquella veritat que és mostrable. Una hipòtesis és una resposta provisional a un
problema determinat. Tota hipòtesis ha de reunir
quatre característiques des del punt de vista formal: Ha de ser possible que se'n derivin conseqüències
que permetin decidir si explica el problema o no. Ha de donar una resposta al problema Ha de permetre fer previsions o predir comportaments
del mateix àmbit encara no observats. Ha de ser sempre tan simple com sigui possible des
d'un punt de vista sistemàtic per tal d'explicar el major nombre de
casos possibles que s'han d'investigar. Una teoria és un marc des del qual
s'interpreta la realitat. La concepció
axiomàtica de la ciència consisteix a sostenir que tota explicació
ha de partir d'uns principis indemostrables per evidents.
Paradigma, En sentit general, model, patró o
exemple. Pot ser considerat com el marc dintre del qual treballen els
científics i resolen els problemes que se'ls plantegen.
L'acció humana: La seva singularitat
La intencionalitat és més que un simple coneixement o
advertència d'allò que fem: fem coses conscientment, adonant-nos
perfectament d'allò que fem, però sense que tinguem cap intenció de fer-ho.
Reservem el sentit d'acció a aquelles activitats que,
a més de conscients, són voluntàries, és a dir, responen al propòsit de fer
alguna cosa prèviament decidida. Voluntat,
facultat que mou el subjecte a actuar amb el propòsit d'assolir el fi
proposat. Lliure albir, la capacitat que
permet a l'ésser humà de poder elegir els seus actes sense que hi hagi cap
coacció interna. Entendre la racionalitat en
l'ésser humà com l'existència d'una entitat diferenciadora enfront de la
resta d'animals: la raó. Per a qualificar de
racional la nostra conducta o les nostres accions o decisions, s'han de
complir els requisits següents: Coneixement dels fins als quals encaminem les nostres
accions. Coneixement, en la mesura que sigui possible, dels
mitjans al nostre abast per a aconseguir aquests fins. Aplicar els mitjans a la consecució dels fins. Respectar la subordinació de fins. Que no es pretengui la consecució de fins últims
incompatibles entre ells. Si mantenim que acció és l'esdeveniment que
respon a la intenció reflexionada, hem de distingir les fases
següents. Moment de la preferència: Conversió dels fets en fins. Moment de la deliberació: Anàlisi valorativa dels
mitjans disponibles perquè puguem portar a terme l'acció. Moment de la decisió: La fase anterior ha de
desembocar en una formulació d'intencions sobre allò que el subjecte
realitzarà i sobre els mitjans que, després de la deliberació, decideix de
fer servir. Moment de l'execució: La producció del l'esdeveniment". Les diferències que ARISTÒTIL establia entre ciències
productives o ciències pràctiques. Accions productives són aquelles en les quals
l'acció va dirigida a "produir". Accions pràctiques són aquelles que no tenen cap
altra finalitat diferent de l'acció mateixa. Prudència, Hàbit o manera d'actuar assenyada
que es pot equiparar a saviesa pràctica.
L'acció humana regulada per normes i valors
La moral comprèn els aspectes concrets i pràctics
del comportament moral humà, mentre que l'ètica té un contingut
més teòric o especulatiu.
Codi moral, conjunt de normes que regeixen la
conducta dels individus d'una societat concreta, amb relació a allò que
es considera bo.
l'Estructura de l'acte moral són els següents: El motiu. Per motiu entenem, allò que impulsa i
manté l'acció, que mou el subjecte a obtenir un fi determinat. L'elecció del fi. Tot acte humà es realitza amb
un fi. L'establiment dels mitjans. L'establiment o
elecció dels mitjans necessaris per a assolir finalment el resultat que es
busca tampoc no és indiferent per a la valoració moral. Les conseqüències que se'n segueixen. Si, amb
les fases anteriors, ja queda acabat l'acte en si per part de qui el
realitza, no està encara acabat en les seves conseqüències, és a dir, en
la manera com afecta els altres.
Entenem per norma un enunciat que indica una conducta
que s'ha de seguir.
La consciència consisteix en la capacitat de
jutjar i distingir el que és bo del que és dolent, el que ha de ser fet
del que ha de ser evitat.
El dret es defineix com el sistema o conjunt de
normes reguladores del comportament humà en una determinada societat.
El Sociologisme defensa que l'origen i la
legitimació del dret es troba en la societat.
El marxisme considera que el dret és una de les
formes de superestructura, juntament amb la religió, que depenen de
l'economia.
La filosofia juríodica sol assenyalar com a
funció fonamental del dret el fet de realitzar la justícia en la
societat
Les característiques del dret són les següents: La legitimitat suposa l'existència d'una autoritat
acceptada socialment que sancioni la llei i pugui proposar noves lleis. Tota norma de dret ha de ser pública. Les lleis han de tenir un caràcter coactiu que
defineixi les penes que han de ser aplicades en cas de trencament.
Les teories teleològiques i deontològiques
conceben el dret com a conjunt de deures.
Les
Les
Les característiques de la justícia són les següents: La justícia es presenta com una relació. La justícia ha de ser igual per a tothom. La justícia ha de ser simètrica. La justícia ha de ser recíproca. La proporcionalitat també és una característica
fonamental, ja que s'hi fonamenta la possibilitat de considerar les
diferències individuals sense que, per això, s'estableixin desigualtats. Finalment, s'ha de respectar la imparcialitat.
L'acció humana
transformadora: el treball i la tècnica En
sentit ample, treball és tota activitat humana qualsevol que sigui la
manera com s'exerceixi. En sentit més restringit,
treball és tot esforç humà aplicat als objectes de la natura per a
produir béns disponibles per al consum comunicant-los utilitat i valor.
El treball comprèn tres característiques: Ser un element fonamental de l'ésser humà. Ser una acció que es realitza d'acord amb un pla. Ser una activitat que requereix un esforç corporal. Durant el feudalisme es va anar imposant una estructura
jeràrquica de la vida social dividida en tres estaments: Clergat: homes privilegiats que es dediquen a l'oració
i a la cultura. Noblesa: homes guerrers que es reparteixen les
conquestes. Llauradors o agricultors: homes rebaixats a la
condició de serfs al servei personal d'un senyor. Gremi, associació que agrupava les persones
d'una mateixa ciutat que feien la mateixa professió. La seva finalitat
era, a més de l'assistència mútua dels associats, el control: de les
tècniques i qualitats, del volum i dels preus de la producció, i del
nombre de mestres en l'ofici.
L'acció
humana creadora de formes estètiques
Experiència estètica significaria el mateix que experiència: el
coneixement que resulta del contacte amb els objectes a través de la
sensació. Harmonia, proporció convenient
que guarda una part amb el tot o bé la que mantenen unes coses amb les
altres. Hiperrealisme, corrent artístic
que pretén aconseguir la màxima aproximació a la realitat.
Basat en el llibre LOGOS Filosofia Ed. Vicens Vives. |
|||||||||||
|
|
|||||||||||
